24 de gener 2020



TONI DE LA TORRE
26/10/2019

Descobrir el cinema mut a la canalla

Encara que us pugui sobtar, un magnífic pla d’oci per compartir amb la canalla és fer una sessió de cinema mut. Capta la seva atenció perquè es basa en els gestos i la pantomima



Una experiència molt interessant i divertida si teniu a casa petits cinèfils és preparar-los una sessió de cinema mut. Introduir-los a Buster Keaton, Charles Chaplin i Harold Lloyd. Cada cop hi ha més pares que s’atreveixen a entrar en aquest món portant la contrària a la creença, molt estesa, que el blanc i negre provocarà rebuig en els nens i s’avorriran immediatament. El cinema mut no només no els avorreix, sinó que capta de seguida la seva atenció perquè fa servir un llenguatge visual, basat en els gestos i la pantomima, que ells entenen de forma intuïtiva. La història, aquí, s’explica a través de l’acció.
L’absència de diàlegs permet imaginar què diuen els personatges. Proveu de mirar els curts de Buster Keaton i jugar amb ells a fer vosaltres els diàlegs, improvisant-los en veu alta. Aquest exercici és molt creatiu i permet una aproximació dessacralitzada al cinema clàssic: no estem mirant pel·lícules antigues, estem jugant. I estem rient. D’aquesta manera, es desfarà l’associació antic-avorrit (si és que existia, ja que els nens no tenen aquests prejudicis) i obtindreu una activitat familiar molt divertida per fer tots plegats.
L’absència de diàlegs permet imaginar què diuen els personatges
Com que moltes escenes estan dissenyades com un truc de màgia, atrauen l’atenció dels nens. Sovint trobareu moments que semblen impossibles i les criatures es preguntaran: com ho ha fet això? Es quedaran amb un pam de nas veient Harold Lloyd penjant de l’agulla del rellotge a L’home mosca, quan a Buster Keaton li cau una casa a sobre a L’heroi del riu o amb l’escena de Charles Chaplin atrapat dins la gàbia d’un lleó a El circ (sobretot si els expliqueu que el lleó en qüestió és real, i no efectes especials).
Moltes d’aquestes pel·lícules juguen amb la lògica, fent servir la posició de la càmera per sorprendre. Si la càmera no ho pot veure, els espectadors tampoc. Aquesta mena de bromes desafien la percepció visual dels nens. Se’ls ensenya a qüestionar el que tenen davant dels ulls. També permeten intuir la feina que hi ha darrere d’una pel·lícula, i algunes escenes es poden complementar mirant el seu making of per poder destapar així el truc (per exemple, l’escena de patinatge de Charles Chaplin a Temps moderns ).
Aquests clàssics desperten la imaginació dels nens com no ho fan les pel·lícules modernes
Actualment hi ha autors que reivindiquen els beneficis que té per als nens el cinema mut, com per exemple el crític Ray Burr, que al seu llibre The best old movies for families argumenta que aquests clàssics “desperten la imaginació dels nens com no ho fan les pel·lícules modernes” i fan que els petits espectadors “tinguin una actitud molt més activa, ja que han de descodificar la història i reforcen la seva capacitat perceptiva”.
“No els ensenyen a llegir imatges a l’escola. N’aprenen de manera natural i autodidacta”, explica Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, que projecta regularment pel·lícules de cinema mut en la seva programació familiar. “De vegades entro a les sessions a fer un cop d’ull al públic i riuen tots, petits i grans. És un llenguatge universal”, conclou tot assenyalant que l’experiència de veure aquests films al cinema és un descans del bombardeig audiovisual actual. “La impregnació sensorial de la sala fosca, amb l’acompanyament musical, és una experiència diferent”.
No tingueu por del blanc i negre, el cinema mut pot resultar una experiència familiar divertida que estimula la imaginació i la creativitat, i acostuma les criatures a un ritme diferent del cinema actual. En última instància, pot ser una porta d’entrada al cinema clàssic, que tant costa d’introduir més tard.

Per a totes les edats

Una bona idea és començar per films més senzills, com ara Llibertat o Grans negocis de Laurel i Hardy, i quan es fan grans introduir films més complexos, com El maquinista de La General de Buster Keaton. Hi ha pel·lícules que es poden gaudir en tots dos períodes. És el cas de Temps moderns: quan són petits riuen amb les cares de Charles Chaplin quan la màquina el fa menjar a tota velocitat. Però quan es fan grans s’adonen de l’actitud dels amos, que només estan preocupats per la màquina.
TONI DE LA TORRE
26/10/2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada