Vint pel·lícules sobre el professorat que fugen dels tòpics [2a part]
Segon lliurament de la selecció de vint pel•lícules que mostren diversos
models, situacions i comportaments docents. I, naturalment, el públic lector en
podrà afegir algunes més, perquè la llista és llarga.
05.02.2019
11/
‘Diarios de la calle’, Richard La Gravenese, Estats Units, 2007
Un film basat en la novel·la The freedom writers diary a partir de fets reals
protagonitzats per una jove professora, activista dels Drets Humans i amb un
sòlid compromís social. Imparteix classes de literatura en un institut on
existeix un programa d’integració social que acull un grup multiètnic d’alumnat
amb diverses problemàtiques familiars i de marginació durant els primers anys
noranta. Després de diverses temptatives se les enginya per fer-los participar
en un projecte relacionat amb l’Holocaust, canviant la lectura prevista
de L’Odissea per El Diari d’Ana Frank. La lectura els anima a
escriure els seus mateixos pensaments i experiències quotidianes. Al final, es
percep com han anat canviant les seves vides i com aquest projecte ha afectat
també la mateixa professora.
12/ ‘El
club dels poetes morts’, Ficar Weir, Estats Units, 1989
Una pel·lícula tan enaltida com injuriada pel seu
enfocament ideològic aparentment innovador en els seus mètodes però amb un
pòsit de conservadorisme en el seu discurs. Un professor idealitzat de
secundària educa un grup d’adolescents en la poesia i el Carpe Diem –viu intensament el present–, amb
mètodes provocatius a través dels quals busca la proximitat i la complicitat,
com quan convida als seus deixebles a arrencar les pàgines del mètode científic
per analitzar poesia, o a pujar als seus pupitres perquè canviïn de mirada,
entre altres seqüències amb una forta càrrega emotiva. Al final, serà acomiadat
per induir, segons la direcció, amb els seus mètodes poc ortodoxos i les seves
idees romàntiques, el suïcidi d’un dels estudiants.
13/ ‘El
profesor’, Tony Kaye, Estats Units, 2011
L’status de professor substitut, a causa
de la seva escassa permanència en un centre, dificulta establir relacions amb
alumnes i col·legues en diversos centres. Però aquesta situació aconsegueix
trencar-la quan aterra en un institut, on regnen la rutina i l’apatia, en
convertir-se en un model a seguir pels adolescents sense rumb i mancats
d’afecte. Dins del registre de cinema independent de denúncia social, es fa un
retrat corrosiu del sistema educatiu dels EUA, on conviuen professors, alumnes
i mares i pares de família desconcertats i sumits en un desert de valors.
Interessant destacar la figura del professor que lluita, al mateix temps, per
establir una bona relació per rescatar als seus estudiants dins l’aula mentre
fora d’ella no li troba sentit a la vida.
14/ ‘El
miracle d’Anna Sullivan’, Arthur Penn, Estats Units, 1962
Anna Sullivan, una jove institutriu
especialitzada en problemes psicofísics, es fa càrrec d’Helen, una nena de 10
anys sordmuda, cega i amb altres afectacions intel·lectuals que viu al seu aire
amb els seus pares, encara que aquests no saben què fer amb ella. A partir
d’aquí s’estableix una relació complicada, tibant i amb algunes escenes amb
mètodes educatius una mica violents, encara que caldria contextualitzar-les i
dir que el seu tractament difereix substancialment del cinema convencional.
Després d’una sostinguda aproximació a través del tacte i de l’aprenentatge de
certes rutines, Helen descobrirà un llenguatge que li permet la comunicació. La
pel·lícula mostra els possibles assoliments d’una intervenció educativa quan
s’ajunten ciència, compromís i paciència infinita; i, al mateix temps, trenca
amb els estereotips femenins –i més en la docència– que s’associen sempre a
atributs com la dolçor o la tendresa.
15/ ‘La
professora d’història’, Marie-Castille Mention-Schaar, França, 2014
El currículum oficial, per diverses raons
que tenen a veure amb uns hàbits i convencionalismes tan rígids com absurds, no
sol promoure experiències vitals que enganxin l’alumnat i que aconsegueixin
despertar la seva curiositat cap a l’adquisició del coneixement. En aquest
relat una professora d’institut sensible als problemes d’un alumnat que viu
situacions difícils i complexes en el seu entorn social (el títol original
és Les
héritiers) i que es
reflecteixen en el centre, tracta de buscar la manera d’enganxar-los i
motivar-los amb una cosa diferent: la seva participació en un concurs nacional
sobre què significa ser adolescent en un camp de concentració nazi. Aquest
desafiament els obre la mirada i aconsegueix remoure els seus caps i els seus
cors. Una experiència potent d’aprenentatge que canviarà la vida de tots els i
les alumnes, i també de la professora.
16/
‘Lugares comunes’, Adolfo Aristarain, Argentina, 2002
L’amor, l’envelliment, la família i els
ideals polítics creuen aquest film protagonitzat per la parella formada per una
assistenta social en els barris marginals de Buenos Aires i un professor de
literatura que acaba de ser acomiadat de l’Escola de Magisteri. Impagable el
seu discurs de comiat als seus alumnes en què reivindica el pensament crític:
“Em preocupa que tinguin sempre present que ensenyar vol dir mostrar. Mostrar
no és adoctrinar, és donar informació, però donant també, ensenyant també, el
mètode per entendre, analitzar, raonar i qüestionar aquesta informació…..
Posin-se com a meta ensenyar a pensar, que dubtin, que es facin preguntes. No
els valorin per les seves respostes. Les respostes no són la veritat, busquen
una veritat que sempre serà relativa….”
17/ ‘Ni
uno menos’, Zhang Yimou, Xina, 1999
En un llogaret xinès se li encarrega a una adolescent
de 13 anys, Wei Minzhi, assumir la gestió d’una classe davant l’absència del
mestre titular durant un mes. Se li promet donar-li deu iuans si aconsegueix
que ningú abandoni l’escola. No obstant això, un dels seus alumnes fuig a la
ciutat a la cerca de treball per ajudar la seva família. A partir d’aquí Wei ha
de trobar la manera perquè es reincorpori a l’escola. Aquest film mostra de
quina manera, davant circumstàncies difícils, les persones es superen. Així,
aquesta adolescent aconsegueix establir forts vincles amb el seu alumnat i
fer-los participar de les seves iniciatives per aconseguir els diners per anar
a la ciutat a buscar l’alumne. Un relat senzill i intimista sobre la tenacitat
d’una mestra per combatre l’absentisme escolar, al mateix temps que revela el
contrast camp-ciutat, així com algunes de les imperfeccions i contradiccions
del sistema educatiu del país més poblat del món.
18/
‘Professor Holland’, Sthephen Herek, Estats Units, 1995
Una reflexió sobre el lloc i el no lloc de la música,
injuriada i marginada en molts plans d’estudi, i considerada per un recent
ministre d’Educació espanyol de trist record, com una assignatura gairebé
d’adorn i prescindible. El mateix opina el director del centre d’aquesta cinta,
per al qual el més important és llegir i comptar, com si la música no formés
part també del llenguatge. El professor Holland, per contra, a les seves
classes, amb ofici i passió, anima al seu alumnat que toquin el que els agradi
perquè la gaudeixin i acabin estimant la música, defensant els seus diversos
registres: des de la clàssica al rock. Un professor que deixa petjada i que,
com succeeix en altres films, aconsegueix que la música actuï com a revulsiu
per a trobar-li sentit a l’educació i aconseguir la cohesió del grup.
19/
‘Professor Lazhard’, Philippe Falardeau, Canadà, 2011
Després de la mort d’un professor d’educació bàsica en
tràgiques circumstàncies, Bachir Lazhar, un immigrant de mitjana edat, va a
l’escola per oferir-se com a substitut. Aquest haurà d’enfrontar-se a diferents
reptes: gestionar el duel del grup que trigarà temps a assimilar; el baix
nivell de l’alumnat al qual ha de preparar per a una societat del benestar que
fa aigües pertot arreu; i l’adaptació de la seva cultura pedagògica i dels seus
mètodes d’ensenyament que contrasten amb els del Canadà. Mentrestant, ningú en
el centre coneix el passat traumàtic de Lazhar ni sospita que viu atemorit
davant la perspectiva de ser deportat al seu país d’origen en qualsevol moment.
El film, adaptació d’una obra teatral homònima d’Evelyine de la Chenelie, està
ple de matisos i mostra la complexitat de les diverses pors individuals i
col·lectives.
20/ ‘Solo
es el principio’, Pierre Barougier i Jean-Pierre Pozzi, França, 2010
Un documental molt càlid sobre una classe d’educació
infantil –amb nens i nenes de 3 i 4 anys– filmada al llarg del curs escolar.
Però a diferència d’altres pel·lícules com La clase o Ser o tener, on se succeeixen escenes educatives de
caràcter molt variat, en aquest cas se centra en el taller que la mestra
imparteix seguint el programa de “Filosofia per a nens”, creat per M. Lipman i
que s’aplica a diversos països. Un exemple que es pot començar a pensar des de
la primera infància, exposant les seves emocions, vivències i idees sobre la
llibertat, l’amor, la intel·ligència o la mort. Asseguts sempre en cercle, al
voltant d’una espelma encesa, la mestra va moderant un debat on s’aprèn a
desenvolupar l’escolta activa, el respecte, l’expressió oral i el raonament. Un
homenatge a l’educació democràtica i al pensament crític en un entorn
intercultural de la perifèria urbana.
Font
: EL
Diari de l’Educació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada