Josep Borrut. El Vendrell.
Benvolgudes i benvolguts vendrellenques i vendrellencs que avui heu
vingut a sentir aquest PREGÓ DE LA LECTURA 2018.
És per a nosaltres, el Club de Lectura de l’Escola Pau Casals, un plaer
poder-lo fer i agraïm que s’hagi pensat en una escola per dur-lo a terme .
La nostra voluntat és poder fer-vos arribar la nostra visió de la lectura. I per fer-ho, anirem alternant les veus i
opinions de tots nosaltres, alumnes i mestre.
Segurament tots haureu pensat que els segrestadors eren una mica babaus
pensant que, precisament l’ajuntament, pagaria el rescat per una bibliotecària,
per una simple bibliotecària. Però aquests segrestadors no eren pas babaus. De
fet van recordar (perquè s’ho van creure) tot allò que els van explicar a l’escola
sobre la lectura i la importància de la mateixa a les seves vides. Per tant,
quina persona amb més rellevància en la societat que una bibliotecària i
aconseguir un bon rescat?
Així doncs, podem aprendre a estimar la lectura i els llibres? La bibliotecària
ho va aconseguir amb els seus raptors. A casa i a l’escola també és possible?
Podem aconseguir que la societat pensi (com ho van fer els bandolers) que els
llibres són una part important a les nostres vides?
“A mi, m’agrada llegir perquè em transporta
a un altre món, al món de la imaginació. Un món on puc viatjar on vulgui sense
moure’m de casa. M’agrada perquè puc ser qui vulgui, pensar el que vulgui i ser
com vulgui”
“A mi m’agrada llegir perquè puc descobrir històries, llocs i personatges
nous sense moure la vista del paper”.
“ A mi, m’agrada llegir perquè em poso al lloc dels personatges i sento
el mateix que ells”.
Cadascú té la seva opinió de la importància de la lectura. Cadascú ha
arribat a la lectura per camins diferents i per motivacions diferents. Segur
que tothom recorda amb més o menys afectivitat una experiència lectora de la
seva infància: la mare, el pare, els avis, una tieta, ...
I de l’escola, en tenim bons records?
Nosaltres tenim la sort de poder gaudir d’uns espais molt agradables i
amb molta quantitat de llibres. Però no sempre és possible.
I dels mestres què en recordem? Van ser bons models i exemples per a
nosaltres? Van llegir-nos llibres? Van saber encomanar-nos aquest gust per la
lectura? Ens van acostar a la lectura de manera agradable o van causar un
efecte contrari?
Quins són els llibres que hem de llegir a l’escola? Els mestres ens
llegeixen poesia ? Fins a quina edat ens han d’explicar contes? No hi ha contes
per als nens i nenes més grans? Llegir teatre a l’escola? Els còmics i manga no
són lectures adequades? Els llibres d’imatges només són per a petits?
I com que a nosaltres ens agrada llegir i que ens llegeixin, ara us volem llegir una faula:
El nen que es volia banyar
Un dia que feia molta calor, un noi passejava pel
marge d’un riu i no va poder resistir la temptació de banyar-s’hi. Però el
corrent era molt més fort del que es pensava i se’l va endur riu avall cap a
unes roques punxegudes i molt perilloses.
Mentre bracejava contra corrent, el nen va veure un home que caminava per la riba i va
començar a cridar:
-Socors, socors!
-Que ets ximple –va renyar-lo l’home- com se t’acudeix
banyar-te en un riu tan perillós? Què t’hauria passat si jo no hagués vingut?
Quan digui als teus pares quina n’has fet, et deixaran els dits marcats a la
cara! Quan jo era petit, una vegada, ...
- Si us plau, senyor! –va cridar el nen, aterrit-
Primer salvi’m i després doni’m tantes lliçons com vulgui!
I potser aquest és el mal que tenim els adults respecte a la lectura.
Sempre volem donar consells, volem dir coses als més petits sense cap
implicació personal i responsable, sempre tenim en boca “quan jo anava a
l’escola...” “Quan jo era petit...” Un
mal que els mestres també tenim: renyem, obliguem, ens queixem, ....però des de
la distància. I l’ajut no arriba per aquest camí. El veritable ajut és tirar-se
a l’aigua, compartir amb els infants els moments de perill, de dubtes.
Deixeu-me que les paraules d’Emili Teixidor us ho complementin:
“Llegir és com contagiar qualsevol altra convicció
profunda: només es pot aconseguir, o millor intentar, sense imposicions, per
simple contacte, imitació o seducció (…) Si ens preocupéssim menys per la
lectura dels altres i més, i amb més rigor, per les nostres lectures, ben segur
que l’entusiasme ens desbordaria i els nostres éssers més propers advertirien
aquesta plenitud que ens proporcionen els llibres, i potser, potser, altres
persones intentaran fer aflorar el seu propi fervor aprofitant algunes de les
petites espurnes que la nostra pròpia llar desprèn.
Primer llegeix tu i els altres imitaran el plaer que
expandeixis. Predica amb l’exemple”.
Qui us parla és un mestre que després de 38 anys li queden dies per
deixar la seva vida professional. Un mestre que en la seva vida infantil i
juvenil, mai va pensar que estaria tan lligat als llibres i les biblioteques
escolars com de fet ha estat. Però repescant el que dèiem al principi, si busco
en els meus records de la infància, les meves experiències lectores no venen
pas de l’escola. Venen de casa i amb el pare. Ell era pagès però cada divendres
comprava el diari a Cal Jornet (el divendres era dia de mercat) i a mi em
comprava el TBO. La imatge dels dos llegint al menjador de casa la tinc molt
present i molt agradable. Les històries de la Família Ulises, l’Altamiro de la
Cueva o els experiments del Dr. Frank de Copenhaguen em feien passar estones
molt bones. I la veritat és que a l’escola la lectura no va tenir per a mi cap
rellevància. No va ser fins a Batxillerat (i era una lectura obligatòria) quan
realment vaig entendre que a través de la lectura podria conèixer i gaudir. Va
ser el llibre “Rèquiem por un campesino español” de R. J. Sender. Era l’any
1973 i aquella lectura va fer-me qüestionar moltes coses i em va provocar
moltes preguntes que fins aleshores mai se m’havien plantejat.
I ja no és fins acabat els estudis de mestre ( fixeu-vos que salto per
alt els estudis de mestre, i això és greu) quan començo a entendre el paper de la lectura i el paper que jo, com
a mestre, puc jugar-hi. He tingut la grandíssima sort de creuar-me amb persones que m’hi han
ajudat moltíssim. El primer any de
treball, amb la Maria Ramon vaig
aprendre que era ser mestre i el paper de la biblioteca en aquella escola
activa, catalana i compromesa amb el poble i el país. Amb la Neus Oliveras (en
els cursos de reciclatge per suplir allò que no vàrem fer en els estudis de
mestre) vaig apreciar la literatura com mai ho havia fet: gaudir de lectures
com Tirant lo Blanc o l’Auca del Senyor
Esteve. I tot plegat em va fer decidir a muntar la biblioteca a l’escola de
Coma-ruga on vaig estar-hi 27 anys. Allà vaig portar a terme la idea que una
escola sense biblioteca no és una escola. I en aquells anys em vaig creuar amb altres persones que també han
marcat la meva vida personal i professional (i ja no només des del punt de
vista lector): l’Àngels Ollé, la Mercè Escardó, l’Assumpció Lisson, la gent del
Seminari de biblioteques i per suposat la Marta Mata amb qui vaig compartir uns
anys de treball i aprenentatge constant.
El mestratge i l’exemple de totes aquestes persones (començant pel meu
pare i acabant amb la Marta), han fet que la meva implicació amb la biblioteca
i les lectures hagi estat, i segueixi estant, molt present. El meu pas pel
Departament com a tècnic de biblioteques escolars va ser una bona experiència,
però amb un any n’hi va haver prou. Perquè, recordeu la faula del “nen que es
volia banyar”? Doncs això és l’administració en moltes ocasions. I la meva vida
és estar dins l’aigua i ajudant a treure els nens i nenes del riu. No a donar
consells des de fora.
I per canviar una mica, ara us explicarem un conte: “Els colors de l’Àfrica” és un text de l’Anna
Obiols i les il·lustracions són d’en Subi
A LA SELVA HI VIVIA L’ÀFRICA, LA MÉS PETITA D’UNA FAMÍLIA D’ELEFANTS.
L’ÀFRICA MAI NO SE SEPARAVA DE LA SEVA MARE QUAN LA BANDADA ANAVA A BUSCAR AIGUA I MENJAR. PERÒ FEIA DIES QUE L’ÀFRICA
ESTAVA TRISTOTA
L’OCELL QUE TOT HO VEU I TOT HO SAP SE’N VA ADONAR I VA VOLER SABER QUÈ
LI PASSAVA. NO SABIA EXACTAMENT QUÈ,
PERÒ D’UN TEMPS ENÇÀ HO VEIA TOT DE COLOR GRIS APAGAT. AIXÍ, QUE DESPRÉS DE
PENSAR UNA ESTONA, L’OCELL QUE TOT HO VEU I TOT HO SAP DIGUÉ: A TU NO
T’AGRADARIA VIATJAR?
I DESPRÉS DE PENSAR-HO UNA ESTONA, VAREN DECIDIR CONSTRUIR UN ENORME
GLOBUS PER TAL QUE L’ÀFRICA POGUÉS VIATJAR. NINGÚ NO VA DESCANSAR FINS QUE EL
GLOBUS VA ESTAR ACABAT. TOTS ELS AMIC ES REUNIREN PER DESITJAR-LI UN BON VIATGE.
PERÒ ABANS DE MARXAR, L’OCELL QUE TOT HO VEU I TOT HO SAP VA DONAR-LI CINC
POTS.
- GUARDA-HI ALLÒ QUE ET FACI MÉS FELIÇ, LI DIGUÉ.
EL MAR FOU EL PRIMER QUE VISITÀ. FASCINADA AMB AQUEST HORITZÓ NOU, AGAFÀ
UN DELS POTS I L’OMPLÍ DEL COLOR DEL MAR, QUE ERA EL... BLAU
MÉS TARD, L’ÀFRICA I EL GLOBUS ATERRAREN AL POL NORD. HI FEIA MOLT DE
FRED, ALLÀ. TOT HI AIXÍ, A L’ÀFRICA LI AGRADÀ EL COLOR DE LA NEU, QUE ERA EL...
BLANC. I VA OMPLIR-NE UN ALTRE POT.
EL VENT PORTÀ EL GLOBUS FINS UN CAMP DE ROSELLES. L’ÀFRICA HI DESCOBRÍ EL
COLOR... VERMELL. LI AGRADÀ TANT, QUE VA OMPLIR-NE UN ALTRE POT PER PODER-LO
CONTEMPLAR.
ES VA FER DE NIT. L’ÀFRICA MAI NO HAVIA ESTAT TAN A PROP DELS ESTELS.
BUSCÀ LLAVORS L´ÚLTIM POT QUE LI QUEDAVA I L’OMPLÍ DEL COLOR DE LA NIT, QUE ERA
EL... NEGRE
L’ÀFRICA TORNÀ A CASA AMB UN SOMRIURE BEN GRAN. VA TREURE ELS SEUS POTS I
COMENÇÀ A PINTAR ELS ARBRES I LES FLORS DE LA SELVA. ESTAVA TAN CONTENTA QUE VA
CONTAGIAR TOTS ELS ANIMALS I DESPRÉS D’UNA ESTONETA...SABEU QUÈ VAN FER ELS
SEUS AMICS?
AMB EL COLOR VERMELL, QUE ERA EL FAVORIT DE L’ÀFRICA, LI VAN PINTAR TOT
EL COS. PERÒ LA HISTÒRIA NO S’ACABA PAS AQUÍ... ENDEVINEU QUÈ LI VA PASSAR
DESPRÉS?
DONCS QUE TOTS ELS ANIMALS DE LA SELVA ES PINTAREN ENTRE ELLS I CANVIAREN
EL SEU COLOR PER UNS ALTRES DE MÉS DIVERTITS. I L’ÀFRICA VA DEIXAR DE VEURE-HO
TOT GRIS APAGAT. COM NO SE N’HAVIA ADONAT ABANS?
EL MÓN ESTAVA PLE DE COLORS!!!
La feina de l’escola i dels mestres és aquesta, la de l’Àfrica: fer nenes
i nens lliures i feliços. No fer una societat uniformada i trista on el color
gris i uniforme hi predomini. I a través de la lectura es pot aconseguir: obrir
finestres al món, veure les diferències, les injustícies, les coses bones (que
n’hi ha moltes), aprendre,... En definitiva, ser lliures.
En Daniel Pennac diu que el verb llegir no admet l’imperatiu. Però
comparteix elements amb alguns altres: amb el verb estimar, amb el verb
somniar… Sempre es pot provar, és clar.
Us animem a que ho proveu: “Estima’m!”, “Somia!”, “Llegeix!”…
Ah! I per no deixar-vos en suspens pel que fa al conte de la
bibliotecària, us he de dir que l’ajuntament no va pagar el segrest. Tenia,
lògicament, altres prioritats. La cultura, i la lectura en concret, no són
habitualment prioritats per a
l’administració.
Bon Sant Jordi a tothom . I sobre tot, gaudiu i feu gaudir de la lectura.
Josep Borrut Casellas i el Club de
Lectura Escola Pau Casals (Helena Salguero, Biel Vidal, Ènia Figueras, Adriana
Ifrim, Lucia Canal, elena Navarro, Judit Rebollo, Mar Amorós i Daniela
Guerrero)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada