El Punt de Lectura

Barba blava és un conte de fades ?

Mentre escrivia aquest article s’han anat desenvolupant uns fets a la nostra societat entorn a la relació home dona que estan en primera plana: sembla que les dones han decidit denunciar els maltractes i les violacions i que fins i tot algun partit polític d’extrema dreta vol tirar enrere una sèrie de conquestes de les dones.

La visió del conte que aquí exposo ens donaria la mostra d’una prevenció? Donat que sobre el mateix tema només he trobat un conte positiu (tots els altres són de càstig), valdria la pena pensar-hi.

   

                                       &&&

En aquest moment es qüestiona la narració oral de contes tradicionals als infants, a vegades per la seva crueltat explícita, per anti-feministes o depassats. Potser només les escoles dels petits mantenen la seva explicació oral de contes tradicionals.

La narració oral hauria de mantenir-se perquè ajuda als nois i a les noies a “donar sentit a la vida”, ens diu Bruno Bettelheim en la introducció al Psicoanàlisis de los cuentos de hadas (1); jo hi afegiria: per la capacitat que posseeixen d'afavorir el coneixement i la superació dels propis problemes emocionals al recrear-los en els contes.

Quins contes hem d’explicar? A quines edats?

En Lluís Folch i Soler ha fet un estudi (2) on, a través d’una anàlisi psicopedagògica, ens exposa els contes coincidint amb les etapes del món dels infants i els agrupa com a: la mare-casa, créixer en quantitat, primer despreniment, aprendre del pare, aprendre de la mare, enamorar el pare, enamorar la mare, casar-se amb príncep/princesa, adolescència, maternitat, la parella. De cada grup n’analitza uns quants contes. En Lluis Folch ens anima a mantenir la narració de contes perquè ell ha trobat “la seva riquesa de continguts i d’estructures...”. Com ell, us animo a explicar els contes mirant de ser el màxim de fidels possible a la seva tradició. Encara que no és fàcil.

Els contes tradicionals i, en concret, els contes de fades europeus han viscut al llarg dels temps algunes modificacions per part dels autors. Uns d’ells, en Charles Perrault, a finals del segle XVII, els reescrivia perquè fossin llegits a la cort del rei i moralitzar així els seus oients. Un dels contes més famosos de Perrault va ser “Barbe bleue”, potser un dels més cruels.

Per a en B. Bettelheim “Barbe bleue” no és un conte de fades. No obstant això, volem descobrir com hi ha un conte meravellós recollit per Joan Amades, el 1922 a Barcelona, que inclou aquest Barba blava i que completa la narració donant sentit a tot el conte.

Llegim abans l’opinió d’en Bruno Bettelheim en el seu llibre on diu:

Barbazul es una historia inventada por Perrault, por lo que no existen antecedentes de ella en los cuentos populares como mínimo en los que hasta ahora se conocen.

Creiem que aquest és el cas: Bettelheim no coneixia les versions populars que és possible que existissin també en francès.

Per això Bettelheim continua:

En realidad, esta historia no es un verdadero cuento de hadas, pues con la única excepción de la huella indeleble de sangre en la llave, que demuestra que la esposa de Barbazul ha entrado en la habitación secreta, no sucede nada extraordinario ni mágico a lo largo del relato. (1)

Precisament “la taca de sang que no s’esborra” és un element màgic que pot fer sospitar la seva pertinença a un conte de fades.

Resumeixo el conte de Perrault:

Hi havia una vegada un home molt ric. Però aquell home no podia ser feliç de cap manera, perquè tenia la barba blava. Les noies li tenien por.

Una veïna seva tenia dues filles. En Barba Blava li demana una de les noies, i deixa que la mateixa mare decideixi quina. Cap d’elles no el volia i l’una procurava convèncer l’altra que l’acceptés. A més a més, en Barba Blava s’havia casat més d’un cop i ningú no sabia com havien acabat les seves dones. En Barba Blava convida les dues noies, la seva mare i tres o quatre amigues d’elles, així com alguns minyons del veïnat, a una de les seves masies.

Tot allò ho havia conjuminat en Barba Blava per captar-se l’afecte de les noies. La més petita començà a pensar que la barba de l’amo de la casa no era pas tan i tan blava com la gent deia, i el casament fou cosa feta. Al cap d’un mes d’estar casats, en Barba Blava digué a la seva muller que uns negocis molt importants l’obligaven a emprendre un viatge.

Podria convidar els seus amics i coneguts.

-Aquí tens les claus dels dos guarda-robes grans i heus aquí la clau de les meves cambres. Encara resta una claueta, aquí la tens, i és de l’estança que s’escau al capdavall del passadís de la planta baixa. Obre, si et plau, totes les sales, cambres i recambrons, entra arreu on t’abelleixi, però no entris de cap manera a la cambra de baix. T’ho prohibeixo, sents?, i et dic que si goses obrir-la el meu enuig no tindrà límits-. La muller prometé obeir-lo fidelment.

Les veïnes i amigues amb prou feines esperaren la invitació de la joveneta casada per comparèixer a casa seva,...

Ella no gaudia gens contemplant aquelles belles coses, la curiositat arribà a turmentar-la tant i tant, que, baixà per una escaleta. Agafà la claueta, i obrí la porta tremolant. Veié davant seu diverses dones mortes, penjades a la paret, l’una al costat de l’altre; en Barba Blava les havia matat una per una! La muller va estar a punt de caure morta d’esglai, i la clau se li esmunyí de la mà. Recollí la clau, tancà la porta, i se n’anà a la seva cambra per mirar si s’asserenava. Llavors s’adonà que la clau de la cambra prohibida era tacada de sang, i quan aconseguia esborrar la sang d’una banda, sortia tot seguit a la banda oposada.

En Barba Blava arribà aquell mateix vespre. En Barba Blava li demanà les claus i ella les hi donà.

-Com és que aquesta clau està tacada de sang?

-No ho sé pas.

-També tu entraràs i ocuparàs un lloc entre les dames que has pogut veure allí dins.

En sentir això la dona es llançà als peus del seu marit, plorant i demanant-li perdó, amb mostres vivíssimes d’estar penedida.

-Et dono mig quart d’hora, però ni un instant més.

La dona sortí, corregué a trobar la seva germana i li digué:

-Anna, germana meva: puja de pressa a la torre i mira si vénen els nostres germans; em van prometre que vindrien avui.

-Veig dos genets que s’acosten. Són els nostres germans, els estic fent senyals perquè cuitin.

En Barba Blava va alçar la daga. Però en aquell precís moment se sentí trucar tan fort a la porta que en Barba Blava s’aturà, sobtat. Aquest reconegué tot seguit els germans de la seva dona i provà de fugir, però els dos germans l’encalçaren i a la fi l’atraparen abans d’arribar al portal, i li clavaren les espases.

La noia heretà totes les riqueses i les compartí amb la seva germana.

Tal com ens diu B. Bettelheim podem veure, sobretot a l’original, que és un conte literari i creiem que el que Perrault va fer és modificar un conte meravellós.

Recordem també el conte dels germans Grimm “El pájaro del brujo” amb moltes coincidències amb el “Barbe bleue” de Perrault.

Apropen-nos ara a la Rondallística de l’AMADES:

“El gegant de la barbasa” coincideix en molts punts amb la versió de “Barbe bleue” de Perrault: hi ha una prohibició, una transgressió, un descobriment de les dones mortes, l’episodi de la clau i es castiga les noies que transgredeixen l’ordre del gegant.

En Perrault diu finalment que la noia demana temps abans de morir a mans de Barba blava i que aquest morirà a mans dels germans. El conte, recollit per l’Amades, difereix a partir d’aquí, la noia trobarà una altra sortida; com també difereix l’inici del conte. I coneixerem els problemes del gegant.

Veiem resumit el conte de “El Gegant de la Barbassa”:

Un home molt pobre tenia tres filles. Va trobar una col grandíssima que volia arrencar, era la barbassa d’un gegant que va sortir i va dir que el mataria. Com que l’home va dir que era pobre, li va oferir una de les filles si li perdonava la vida i el gegant va dir que el faria ric.

L’endemà va portar la filla al gegant. Van tocar la col, tot amorosament i va sortir el gegant que li va dir que si era bona minyona viuria bé amb ell. Li va donar tot el que necessitava i li va ensenyar el castell i li va posar una condició: no podia entrar en una cambra, de la què li va donar la clau. Hi havia cambres amb or, amb brillants, amb perles,… Però la noia no va poder resistir la curiositat d’entrar a la cambra prohibida. Va veure-hi penjades al sostre i esquarterades milers de dones. Va fugir i va veure que la clau creixia.

El gegant, quan va arribar a la nit va descobrir l’engany perquè no portava la clau. Va matar la noia i la va penjar com les altres. El mateix va passar amb la segona filla. La tercera no va treure la clau del pany, així no creixia i va entrar al fons de l’habitació per una porta petita i dissimulada i allí va trobar un noi adormit, un minyó molt gallard, que dormia com un àngel i del cos li sortia un riu molt ample i molt ple d’aigua. A cada costat del riu hi havia dotzenes de bugaderes que rentaven desesperadament llana negra, quan una d’elles va perdre una troca, ella va fer un crit. Dir això i un tro va fer trontollar el castell, tot va desaparèixer i el minyó es va despertar, es va desencantar, i va dir que era un príncep de dia, i de nit el gegant de la barbassa. Estava encantat fins que una donzella llancés un crit. I va dir que es casaria amb ella. Va ressuscitar les germanes i totes les altres dones. El pare, quan va arribar, va veure que estaven de bodes de la més petita.

Aquest és un conte de fades, amb elements meravellosos: el gegant enterrat que és una col, la clau que creix, el minyó adormit i el riu màgic, les bugaderes, el crit i les resurreccions i el final feliç com correspon als contes de fades.

El conte tracta més de la cobdícia que de la curiositat de les dones: Barba blava col·lecciona dones innocents. Les dones són emmagatzemades com la vaixella o les joies perquè el seu propietari les contempla com a objectes (Sheldon Cashdan, 3). És el símbol del Don Juan?

Des de les emocions, a la primera part, hi ha una violència màxima: l’agressor és un gegant que té poder sobre la vida i la mort d’un altre. Les víctimes: falta de paraula i de raonament, maltractes i  culpabilitzades, hi ha un gran deteriorament de les víctimes.

A la segona part, com a “La bella dorment”, el príncep ha entrat en un son iniciàtic i aquí serà el crit de la noia, i no el petó, el que el despertarà. Dorm i no se’ns diu quan de temps, sembla que dormiria sempre, sinó el despertés el crit d’una noia.

L’heroïna, a més d’aconseguir que no la descobreixi el gegant, troba una porta petita on hi ha un noi adormit i d’ell surt un riu on moltes bugaderes renten troques, quan escapa una, ella amb un crit descobreix les debilitats del gegant que és un príncep.

El príncep adormit, com “la bella dorment“, despertarà i li demanarà que es casi amb ell.

Es tracta de l’adolescència? La son dona la concentració necessària per superar els canvis?

Escoltem novament Bettelheim quan ens parla de la “La bella dorment” (pp. 264-266):

Muchos cuentos de hadas hacen hincapié en las grandes hazañas que deben realizar los héroes para encontrarse a sí mismos; en cambio, “La bella durmiente” subraya la también necesaria, prolongada e intensa concentración en sí mismo. (…)

En los grandes cambios, como la adolescencia, que experimentamos a lo largo de nuestra vida, necesitamos períodos de calma y de actividad para lograr un desarrollo satisfactorio. Este ensimismamiento, que externamente puede confundirse con la pasividad (es decir, malgastar el tiempo durmiendo), se da cuando, dentro de la persona, se producen procesos internos de tal importancia que no restan energías suficientes para llevar a cabo acciones dirigidas hacia el exterior. (…)

Personajes masculinos y femeninos desempeñan, en los cuentos de hadas, los mismos papeles; en “La bella durmiente” es el príncipe el que contempla a la niña mientras duerme; sin embargo, en “Eros y Psique” y en otros cuentos derivados de él, es Psique la que descubre a Eros cuando éste está dormido y, al igual que el príncipe, se maravilla de la belleza que contemplan sus ojos. Esto no es más que un ejemplo. Puesto que existen miles de cuentos, resulta fácil adivinar que habrá tantas historias en las que el valor y la intrepidez de la mujer ayuden al hombre como relatos en los que suceda lo contrarío. Así es como debe ser, ya que los cuentos de hadas revelan verdades importantes acerca de la vida.

Seria el nostre conte un “Eros i Psique”?

També Lluís Folch i Soler assenyala quan ens parla de “La bella dorment” (4):

Els nens saben molt bé, sigui quin sigui el sexe del protagonista, que la història fa referència als seus propis problemes. Personatges masculins i femenins interpreten indistintament papers tradicionalment atribuïts a nois o a noies. En “La Bella dorment” és el príncep qui contempla la nena mentre dorm; no obstant en “Eros i Psique” és Psique qui descobreix Eros quan està dormint i es meravella de la bellesa que veuen els seus ulls. Això només és un exemple entre molts altres de possibles, perquè entre els milers de contes que hi ha en trobarem tants que expliquin com el valor i l’atreviment de la dona ajuda a l’home com històries que expliquin el cas contrari. Això és el que ha de ser, perquè els contes de fades expliquen veritats importants de la vida.

B. Bettelheim diu també :

Muchos príncipes intentan llegar hasta Bella Durmiente antes de que haya transcurrido el tiempo necesario para su maduración, por esta razón esos pretendientes precoces perecen enredados en las zarzas. Esta es una advertencia tanto para el niño como para los padres, ya que asegura que cualquier excitación sexual antes de que el cuerpo y la mente estén preparados para ella, es sumamente destructiva. Pero cuando Bella Durmiente ha logrado alcanzar la madurez física y emocional y está preparada para el amor, esto es, para el matrimonio y el sexo, lo que antes parecían caminos infranqueables, dejan ahora de ser obstáculos. El muro de espinos se convierte, de pronto, en un seto de flores grandes y hermosas, que se apartan para dejar paso al príncipe. El mensaje implícito es el mismo de otros cuentos de hadas: no hay que preocuparse ni apresurar las cosas: cuando llegue el momento, el problema se resolverá por sí solo.

És aquest el cas de “Barba blava”? Per això moren les dones que s’atreveixen a accedir al gegant? Com la noia ha persistit, ha trobat la porteta al fons i ha contemplat el minyó adormit? I quan desperta el noi ha madurat i pot accedir al matrimoni?

Es un conte que ens parla de la impossibilitat de conviure junts homes i dones, de la separació dels sexes. I ens parla de com la cultura patriarcal proposa la violència com a manera en què els homes tracten a les dones. En totes les primeres relacions del conte, els primer matrimonis del gegant amb les primeres filles, no hi ha entesa entre els dos, les dones moren a mans de l’home. En canvi, amb la última filla es produeix una integració d’aquests dos aspectes. Aquesta es podria interpretar des del punt de vista psicològic com la integració d’un trauma, quan el nivell de pànic és molt gran davant una situació, quan el nostre cervell emocional entén que està en joc la vida, ens paralitza. En aquest estat ens quedem congelats i no podem funcionar des del nostre cervell racional, ens dissociem. Aquest estat és molt semblant al de dormir que apareix en el conte. Si el trauma és molt fort i es dona de forma reiterada acabem vivint en un mode de supervivència i tota l’estona estem en estat d’alerta. Aquest podria ser el cas del gegant.

Només quan podem obrir tots aquest sentiments que han quedat atrapats en la dissociació, i alguna persona les pot veure, com passa en el conte, la noia descobreix al gegant adormit, podem sortir d’aquest estat i tornar a sentir i ser persones que no es defensen o ataquen.

Al final del conte el masculí i el femení es poden trobar i per tant es produeix una integració. Això ens pot parlar tant de la relació home i dona com de la polaritat masculí/femení dintre de nosaltres mateixos.

Després de la impossibilitat d’estar junts noi i noia en el conte de “Barba blava”, en el d’“El gegant de la barbassa” es recupera la part danyada, on el que s’havia dissociat, per causa del trauma, s’integra (Bassel van der Kolc, 8).

Aquí no hi ha por al sexe i enamorament com a “La bella i la bestia” (9) sinó descobriment, recuperació i integració.

A l’òpera de Béla Bartók El Castillo de Barbazul, potser el relat més tràgic de tots, la dona accepta la pròpia mort quan descobreix la realitat de Barba Blava, la cultura patriarcal s’imposa; en canvi el conte de “El gegant de la barbassa” té les seves arrels en èpoques anteriors on es coneixia el procés de sanació.

A “Cuentos al amor de la lumbre” Antonio R. Almodóvar inclou el conte “La mano negra”, una versió molt semblant a “El gegant de la barbassa” únicament al final del conte hi ha un canvi substantiu quan la noia fa el crit i desperta el noi aquest li diu que ha fet malbé l’encantament i ara, després de ressuscitar les altres noies, marxa i  “la hija del leñador ... en toda su vida no pudo olvidarse de aquel hermoso joven”. A la pàgina 323 Almodóvar ens parla de la semblança amb  Barbazul i fa  la interpretació del mite de la curiositat,  classifica el conte en el grup de “La princesa encantada”. En aquesta versió del conte, un altre cop, s’ha trencat la relació home/dona i no s’ha integrat el trauma. (14)

Les altres versions recollides per Joan Amades, “El marxant de les tres filles” i “Les tres germanes i el gegant” i la mallorquina d’en Jordi d’es Recó “Tres filles i un gegant” (11) tenen un final reivindicatiu per part de les dones: la mort del gegant. A totes elles hi ha un final diferent al d’”El gegant de la barbassa”, màgicament l’heroïna ressuscita les noies, s’enfronta al gegant i el mata. No hi ha integració del trauma.

Ara veiem com aquest conte va ser recollit a la pel·lícula Iolanda and the thief el 1945, als Estats Units.

La pel·lícula de Vincente Minnelli, Iolanda and the thief (5), pot ser una versió actualitzada del conte feta l’any 1945, s’inspira en les pintures de Dalí sobretot en el ballet de les bugaderes (Britannica.com, 7), també creiem que devia participar en el guió encara que, en la versió que hem vist, no surt el seu nom.

Veiem com en el conte, les bugaderes, aquí ballarines, lliguen al protagonista amb les troques que es van desplegant, fins que una troca blanca marxa i es transforma en la noia (6).

La història és la d’un americà que visita un mític país llatí i vol robar una rica hereva, fent-se passar per un ser mític, un àngel al que ella prega sovint. Els somnis traeixen el noi (ballet) (6) i acabarà enamorat de la noia. En aquest cas també hi ha integració i recuperació del trauma.

La variant del conte meravellós “El gegant de la basbassa” no la coneixia en B. Bettelheim, però sí en Salvador Dalí, segur que aquest devia rebre amb plaer l’explicació del conte i la devia transmetre.

Yolanda y el ladrón no va tenir èxit. Era difícil plasmar en una pel·lícula totes aquelles meravelles.

“El gegant de la barbassa” junt al conte en què es basa la pel·lícula Iolanda and the thief responen al conte meravellós.

Podem dir ara que el “Barba blue” de Perrault va sortir d’un conte de fades? Aquest conte ens dona la clau per conèixer el verdader Barba blava? Podem, com a narradors, apropar-nos al conte i transmetre’l amb la força d’aquestes imatges internes que potser captivaran a l’oient donant-li eines per coneixe’s, per descobrir els seus sentiments?

Explicar contes tradicionals

Per acompanyar les emocions direm com fa Eva Martínez Pardo (10): Darrera de cada princesa delicada hi ha sempre una heroïna dormida, darrera de cada ogre malvat hi ha un nen que necessita una abraçada... .

Com “Barba blue” o millor ara com “El gegant de la barbassa”, són contes que hauríem d’explicar als nostres nois i noies.

Hem d’aconseguir explicar als petits aquells contes que han arribat a nosaltres sense canviar-los essencialment (12).

Els adults no podem modificar els contes perquè ens semblin cruels, depassats o anti-feministes. Però hem d’explicar aquells amb els què connectem, hem d’estar convençuts dels seus valors quan els expliquem, hi ha d’haver una relació de confiança i de seguretat entre l’oient i el narrador. Recordem què diu Bruno Bettelheim: “escoltar contes ajuda als nois i noies a donar sentit a la vida”.

El narrador viu la història i la transmet a l’oient que s’identifica o reconeix en aquelles parts o personatges que, en aquell moment, afecten les seves vivències i que més tard s’identificarà amb altres quan recordi el conte.

L’oient rep el conte des de l’afecte, i també el preparen per rebre altres informacions tant o més cruels que surten des d’emissors més freds. Després escoltem les seves opinions sobre el conte, els seus dubtes, animem-los a representar-los.

Una nena petita a l’acabar d’escoltar el conte “Els tres porquets i el llop” es va interessar per la mare del llop, un altre nen es va identificar amb el llop,… D’aquests tipus d’experiències ens parla Eva Martínez Pardo a Sota la pell del llop. Acompanyar les emocions amb els contes tradicionals: “Tots els nens necessiten contes”, i ens diu quins contes hem d’explicar i els motius per fer-ho (10). Cerqueu a les biblioteques el llibre Com explicar contes de la Sara C. Bryant, és tot un plaer seguir-la.

A més, caldria prolongar la narració oral el màxim d’edat dels grups d’infants als què els hi expliquem contes ja sigui a l’escola o a casa.

Podríem acostumar-nos grans i petits a participar en les trobades de narracions de contes?

Els nois i noies necessiten contes i els hem de cercar i explicar connectant amb ells, vivint-los també nosaltres, confiant que els ajudaran a reconèixer les pròpies emocions inconscients, que els permetran veure els valors, facilitar l’adaptació i madurar.

Repetim el que diu Lluís Folch i Soler sobre els contes tradicionals: Mireu què hi ha aquí dintre! Si us plau, mireu i jutgeu vosaltres mateixos.

                       &&&

Comentem finalment la introducció d’aquest article. Diu Mireia Darder: Mientras  que la cultura patriarcal siga empeñada en que estas cualidades (agredir, competir) conforman la naturaleza humana, y no se vean como resultado de nuestra cultura y educación patriarcal, no podemos cambiar y desarrollarnos de otra manera, (13).

Confiem en les possibilitats de canvi que dona l’educació, també amb l’explicació de contes. Llegim, contem i gaudim de la narració de contes!

I ara, ¿encara pensem que Barba blava és només un conte de fades?

Assumpció Lisson Octubre 2019

NOTES i BIBLIOGRAFIA

1.   Bruno Bettelheim Psicoanàlisis de los cuentos de hadas. Barcelona: Crítica, 1981. Quan compara “Barbazul“ amb “La bella y la bestia” en el capítol del mateix llibre, pàgina 387: “Cuentos de hadas pertenecientes al ciclo animal-novio, a la pàgina 418.”

2.   Lluís Folch i Soler El món dels infants en els contes. Anàlisi psicopedagògica. Universitat de Barcelona, 2006. (Justificació pp. IV).

3.   Sheldon Cashdan La bruja debe morir Madrid: Debate, 2000. 

     (pp.12 i 193).

4. Lluís Folch i Soler El món dels infants en els contes. Anàlisi 

psicopedagògica. Universitat de Barcelona, 2006.

(pp.172 a181 “La bella dorment del bosc”)

5.  Vincente Minnelli Yolanda y el ladrón Estats Units d’Amèrica, 1945. A la Filmoteca de Catalunya: V 1164. [1 videocasset (VHS) (130 minuts)]. Minnelli,Vicente “Dual: Versió original en anglès subtitulada en castellà.

(Per desgracia la Filmoteca de Catalunya ens comunica com a resposta a la nostre demanda, en data 29 de juliol de 2019 :

 “Hem cercat el VHS i es tracta d'una còpia molt antiga i no es viable el seu visionat. Ara el donem de baixa del catàleg. Disculpa les molèsties.

David Batlle

Biblioteca del Cinema. Filmoteca de Catalunya”)

6. A Internet:

"Iolanda & the Thief" - (1945, Vincente Minnelli)

http://ofmovies.com/movie/yolanda-and-the-thief-8563

El ballet de les bugaderes (Fred Astaire).

https://www.youtube.com/watch?v=14g6to7wfDQ

7. “Despite such unusual touches as a 16-minute dream ballet inspired by the paintings of Salvador Dalí, Yolanda and the Thief (1945) is generally considered one of Minnelli’s lesser musicals. Astaire played an American con man visiting the mythical Latin American country of Patria, with an eye to fleecing a convent-raised heiress (Bremer) by posing as the guardian angel to whom she has been praying for guidance. Yolanda did not work for audiences of the day and became Minnelli’s first flop.”

https://www.britannica.com/biography/Vincente-Minnelli/Films-of-the-later-1940s-Meet-Me-in-St-Louis-The-Clock-and-The-Pirate#ref1197356

8. Bassel van der Kolc El cuerpo lleva la cuenta: Cerebro, mente y cuerpo en la sanación del trauma. Barcelona: Eleptheria, 2015. (Segons la teoria polivagal de Porges, pp. 85)

9.  Janer Manila, Gabriel Sentit Pedagògic del mite de la bestia enamorada.https://www.raco.cat/index.php/EducacioCultura/article/viewFile/69910/86390

10. Martínez Pardo, Eva. Sota la pell del llop Barcelona: Graó, 2017. (pp. 133 i 19)

11. Hi ha dues versions semblants al Barbablava de la Rondallística de l’Amades, però amb final diferent i més breus: El marxant de les tres filles. Pàgina 251. Rondalla número 72 i Les tres germanes i el gegant. Pàgina 415. Rondalla número125.

Una altra versió, un llarg conte: Tres germanes i un gegant en l’ Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Recó ( Mn. Antoni Mª Alcover). Palma de Mallorca: Moll, 1975. Tom XVIII. (Pàgines 127-147).

12. John Connolly El libro de las coses perdidas Tusquets, 2018. Per adolescents i adults que ja coneixen els contes meravellosos, l’escriptor en el seu llibre juga amb els contes i els transmet de forma pertorbadora i impactant. Al final del mateix llibre ens copia els textos originals (Rumpelstiltskin, El agua de la vida, Caperucita Roja, Hansel y Gretel, Los tres cabritos, Blancanieves, Ricitos de oro, Los tres cirujanos del ejercito, La pastora de ocas, La Bella y la Bestia, La Bella Durmiente,...) i els motius que l’han portat a transformar-los en la novel·la.

13.  Mireia Darder La Sociedad del abuso. Móstoles: Rigden, 2019 (pp. 278).

14. Antonio R. Almodóvar Cuentos al amor de la lumbre. Madrid: Generales Anaya, 1983. (Pàgina 129 i 323).

Cita altres fons.