El Punt de Lectura

Viure, llegir, sense renúncies

Hi ha una bellesa antiga en les paraules que no coneixem, com si fossin un encanteri que ens hipnotitza, que ens fa mirar més enllà, que ens obre mons diferents. Hi ha una bellesa antiga que ens fa repetir-les, paladejar-les, assaborir-ne els ressons. No les recordem totes, és clar.

Però n’hi ha algunes que ens queden gravades a foc. Recordo com si fos ahir el primer cop que vaig llegir «perversa» en un conte, i el diccionari que em va acostar la mestra, i l’estona buscant-la mentre descobria l’abecedari que encara no sabia de memòria. I al final era meva, «perversa», per sempre més. Que fàcil sembla ara buscar-li sinònims, i que bonica em va sonar llavors la essa, que fortes les erres, que incitant la pe.

«Això no ho entendran, els nens», he sentit a dir mil vegades davant d’un text bell. Com si la bellesa s’hagués de comprendre amb res més que uns ulls esbatanats, un cor obert, un cap despert. Com si la bellesa fos dosificable en còmodes terminis escrits al darrere del llibre: de sis a vuit anys, de nou a onze, de dotze a disset. Com si aquell text bell que deia «perversa» i era «per a nens més grans»no m’hagués pres als sis anys acabats de fer, com si no l’hagués llegit mil vegades sense conèixer la meitat de les paraules que deia, entenent-ho tot perfectament. Com si no veiés ara encara els dibuixos del conte, ensenyant-me el camí.

Descartar un llibre amb un «això no ho entendran, els nens», és ser molt poc generós. És guardar-se els tresors i donar-los la xavalla. És renunciar a oferir-los, és negar-los, la bellesa antiga dels ressons. És tenir mandra d’ajudar-los a pujar la muntanya tot i saber-ne les vistes, és anar per la via fàcil. És assumir que no són dignes de menjar el millor plat, és alimentar-los només de farinetes fàcils d’empassar.

Hi ha, per sort, qui és generós. Hi ha qui fa llibres pensant que sí, que els nens els entendran, perquè els nens entenen tot el que és important, i no es fan tantes cabòries com els grans. Hi ha qui pensa, fins i tot, que l’única manera d’aprendre paraules noves és trobar-les esperant-nos amagades entre històries. Hi ha qui fa llibres bonics, amb il·lustracions meravelloses que acompanyen la meravella d’endinsar-se a descobrir un univers nou.

No sé quants cops vaig llegir als meus fills L’Odissea, adaptada per Albert Jané, il·lustrada per Pep Montserrat i editada per Bambú. No sé quants cops van demanar-me que continués, que un altre capítol, ni sé com va ser que un dia vaig trobar-me la meva filla envoltada dels fills dels amics, amb el llibre a la falda, llegint en veu alta davant un públic embadalit. No sé quants cops han llegit els llibres de poemes de la col·lecció «Vull llegir!» de Cruïlla, no sé quants cops han recitat gaudint cada paraula Casasses, Marçal, Comadira. No sé quants cops han repetit les paraules que no coneixien fins que les han conegudes i se les han fetes seves i han anat omplint el seu cofre de tresors.

Només sé que entre els llibres fàcils, els divertits, els cridaners, els famosos, hi havia llibres simplement bells. I que aquests llibres són els que més han acabat llegint, fossin difícils o no. Aquests són els que recorden, aquests són els que s’estimen. Llibres bells que els fan la vida bella. Perquè viure, com llegir, no sempre és fàcil, però que bonic que és quan fem que valgui la pena.

BEL OLID