Buscant la Dory. Juan Manuel Freire
Les primeres crítiques de Buscant la Dory, que arriba avui als nostres cines, parlen d’una aposta sobre terreny segur, però també, perquè al capdavall és Pixar, d’un grapat d’asos inesperats sota la màniga.
¿Per
què existeix Buscant la Dory? La resposta descreguda assenyalaria cap als 825
milions d’euros aconseguits, segons dades de Box Office Mojo, per Buscant en
Nemo. Però confiarem en el codirector de totes dues, Andrew Stanton, quan
assegura que, durant molt de temps, no va deixar de pensar en Dory, el peix
cirurgià amb pèrdues de memòria a curt de termini que robava totes les escenes
a Nemo i el seu pare Marlin.
En la
primera entrega, Dory (amb veu d’Ellen DeGeneres en l’original i una inspirada
Núria Mediavilla en la versió en català) presentava el seu tret més distintiu
en aquests termes: «Ho oblido tot gairebé al moment. Ve de família… ¿On deuen
ser?». Stanton volia indagar en aquesta última pregunta; és a dir, si la
primera era, sota la seva aparença acolorida, un drama sobre l’entramat de les
relacions paternofilials, aquesta comença com un relat sobre la recerca de les
arrels i la identitat.
Nous
personatges
Stanton sempre
va saber que la pel·lícula acabaria tractant sobre l’acceptació d’un mateix i
la capacitat per triomfar a soles, però abans d’això, Dory se serveix de
l’ajuda d’altres. No tant de Nemo i Marlin (aquí segons sembla molt secundaris)
com d’amics inèdits: vegeu la tauró balena miop Destiny i el pop rondinaire
Hank, que transporta Dory per les instal·lacions de l’aquari on es desenvolupa
la major part de l’acció.
Segons
sembla, animar Hank va ser un dels grans desafiaments de la producció,
essencialment perquè els pops no tenen ossos i crear un moviment creïble
requereix esforç extra; el procés va durar més d’un any. Serà seqüela, però
sembla feta amb molta cura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada