El Punt de Lectura

ENTREVISTA | JOSÉ EUSTÁQUIO ROMÃO, SECRETARI GENERAL DEL CONSELL MUNDIAL D'INSTITUTS PAULO FREIRE

“Per un professor freirià, el primer és entendre el sistema simbòlic dels seus estudiants”

La Universitat de Barcelona ha commemorat els 30 anys del doctorat honoris causa que va atorgar a Paulo Freire convidant un dels seus deixebles, José Eustáquio Romão. Conversem amb ell sobre la vigència del pensament de l'autor de ‘Pedagogia del oprimido’.

·  

Víctor Saura

José Eustáquio Romão | Foto: Diari de l’Educació

El 1988, fa 30 anys, la UB va atorgar el doctorat Honoris Causa al pedagog brasiler Paulo Freire. Va ser la primera vegada que aquesta distinció requeia en un pedagog, i el primer a proposta de la seva facultat de Ciències de l’Educació. Per commemorar aquesta efemèride, dimarts passat la facultat va inaugurar el curs acadèmic amb una conferència a càrrec de José Eustáquio Romão, secretari general del Consell Mundial d’Instituts Paulo Freire. Romão va treballar braç a braç amb Freire des de 1986 (ja llavors havia tornat dels seus anys d’exili) fins a la seva mort el 1997, i amb ell va recórrer les àrees més deprimides de Brasil per lluitar per la democratització i universalització de l’ensenyament.

Quina és avui la vigència del pensament de Paulo Freire?

Freire sempre deia que el seu discurs no havia de ser repetit, sinó reinventat. I això no era una declaració de modèstia, sinó de clarividència extrema. Les idees dels grans pensadors, si no són recreades, si no es reinventen segons el context no valen gens, per més genials que siguin. La repetició de les idees és la seva mort. És l’ideocidi.

Doncs deu ser el pedagog més repetit…

Freire no ha de ser repetit, sinó reinventat. En quin tema, en quina tendència, en quina estratègia? Al meu judici, cal reinventar a Paulo Freire ara a l’educació superior. Malgrat que sigui recordat com el creador d’una alfabetització bàsica per a adults, el seu llegat va molt més enllà. A Brasil, amb el govern Lula es van crear les anomenades universitats populars, el currículum de les quals és diferent, i també ho són els seus estudiants, la majoria fills de la classe treballadora. Però els professors d’aquestes universitats venien de la pedagogia tradicional, i ara estan matant el projecte, perquè és cert que inclouen als estudiants de classes populars, però els exclouen amb els processos d’avaluació. Fins i tot els pares d’aquests estudiants moltes vegades reclamen les disciplines tradicionals. Estem veient que no és possible organitzar una escola freiriana, diguem crítica, amb mestres que han estat formats a la universitat tradicional. Cal implantar un altre procés d’avaluació i altres temes en el currículum. La universitat clàssica a Brasil prepara als estudiants per al treball, per a la producció, i cal preparar als estudiants per a la igualtat, això demana altres aportacions al currículum, una altra concepció. Jo, per exemple, puc preparar un estudiant d’agronomia per l’agronegoci o el puc preparar per al desenvolupament sostenible. És diferent. Cal ser un enginyer del desenvolupament sostenible, no del desenvolupament de la producció.

Llavors entenc que cal adaptar el discurs de Freire al món d’avui?

Freire va ser molt conegut per la seva metodologia d’alfabetització d’adults, però les persones que llegeixen Freire de vegades se senten decebudes, no sé si això passa també a Espanya, perquè esperen una tècnica per fer miracles en l’alfabetització, i no hi ha res d’això, no existeixen varetes màgiques ni miracles. Freire no va crear res, però sí va descobrir que els éssers humans aprenen el missatge quan és percebut, no simplement rebut. No és una comunicació entre un emissor i un receptor, sinó una comunicació integral amb la dimensió política de tota relació humana. I no parlo ni d’eleccions ni de partits, sinó que tota relació humana té una dimensió específica (per exemple, afectiva, o emocional, o pedagògica) i una altra política. Com es capta aquesta dimensió política? Amb la lectura del món, la lectura del context.

En el seu discurs de l’Honoris Causa fa 30 anys Freire va alertar del risc de “ser burocratitzat”. És aquest un risc per als docents en general?

Segur. La tendència a la burocratització en l’acadèmia és normal. Fins i tot quan veus aquesta formalitat amb la qual li van lliurar la distinció… tot això és bonic, però cal donar un significat diferent a les tradicions. A Amèrica Llatina les universitats tradicionals estan sent substituïdes per les universitats de la gestió. A Brasil tenim les universitats del blasó, que són les catòliques, les pontifícies, i tenim les del logotip, que són les corporatives, les capitalistes. I són moltes, perquè a Brasil el 75% dels alumnes van a universitats privades. Privades i transnacionalitzades, perquè no tenen cap compromís amb el desenvolupament de cap nacionalitat, el seu únic compromís és amb el lucre, amb el capital. Tenim la universitat més gran del món, amb 1,3 milions d’estudiants, mantinguda per capital que cotitza en borsa. Estan comprant les universitats petites a l’interior del país. I què volen aquestes universitats? Doncs preparar als estudiants per al mercat, volen crear consumidors o productors per al consumisme. Nosaltres no volem ni la universitat tradicional ni la universitat del lucre i la logomarca, cal crear un nou projecte, perquè són les universitats les que formen els mestres per a l’educació bàsica. I per això imagino que si Paulo Freire seguís viu es reinventaria en aquests moments a l’educació superior.

Com s’acosta el missatge de Freire als estudiants europeus?

Per increïble que sembli a Europa el ressò de les idees de Paulo Freire és més significatiu avui que al meu país, i això és gràcies al fet que les universitats europees han donat suport a les de les seves excolònies. Els freirians no volem l’hegemonia europea ni la nord-americana, ni tampoc volem hegemonitzar ningú, sinó conviure amb epistemologies diferents, amb ontologies diferents, amb pedagogies diferents. Això és el que anomenem una nova geopolítica del coneixement. Li posaré un exemple: Karl Marx va desenvolupar molt bé el sentit de la dialèctica materialista, però els guambians dels Andes colombians van desenvolupar fa 2.000 anys el concepte d’equilibri dinàmic, que és una manera més fàcil de comprendre la dialèctica materialista. La ciència i la tecnologia europea es van imposar no perquè fossin superiors, sinó perquè ho era l’aparell militar que les acompanyava. Ara estem intentant rescatar altres possibilitats científiques i tecnològiques que no vam conèixer, no perquè no existien, sinó perquè van ser silenciades pel poder. Per exemple, ara el govern colombià acaba de declarar que la medicina guambiana està permesa a tots els hospitals del país.

Tornem a l’escola. Com es traslladen les idees de Freire al que passa en el dia a dia a l’aula?

El que més atreu els mestres és la possibilitat d’educar amb eficàcia. Però insisteixo que no hi ha miracles. El mètode de Freire d’alfabetització d’adults, que pot ser adaptat a l’educació de nens, permet alfabetitzar un adult en 40 hores –parlo d’aprendre a llegir, no només d’escriure el seu nom–, i és una tècnica amb etapes, amb passos, que s’ha experimentat i funciona. Als mestres els agrada, però a Brasil no s’aplica als cursos de formació de docents, perquè a les elits no els interessa que s’alfabetitzi a tota la població.

Per què?

Hi ha un perill en l’alfabetització que Freire pregona: el de la conscienciació. Per Freire, no és possible aprendre a llegir i escriure sense el procés de conscienciació.

Consciència de classe?

Conscienciació crítica, capacitat de llegir el context críticament. Per això li parlava de la percepció com a comunicació integral, que és el que hem d’introduir en les nostres metodologies en la formació de docents. Quan ho aconseguim els mestres treballen de forma molt diferent dels tradicionals. Cal treballar la tècnica de l’escriptura i de la lectura, però impregnades de la discussió crítica del món. Les persones només aprenen allò que jutgen important per a les seves vides. Del que vam aprendre a l’escola només ens queda el que ha estat important per les nostres vides; aquest és un descobriment de Freire, molt senzill però molt real.

Molt del que s’aprèn a l’escola s’oblida, això està clar.

Perquè no era important per resoldre els nostres problemes en el nostre context. Per això hi ha una frase de Freire que poca gent comprèn: “Ningú educa ningú, però els homes i dones tampoc s’eduquen a si mateixos, els homes i dones s’eduquen en comunió, mediatizats pel món”. Aquesta és la clau! Nosaltres només aprenem i retenim el que va ser mediatitzat pel món. No ho va ser pel mestre, ni pel currículum ni pels llibres… El procés de conscienciació crítica és això: d’allò que em van explicar els mestres el que em va quedar va ser allò que m’ajuda a resoldre problemes del meu món.

Per això Freire va ser identificat com un element perillós?

Perillós i subversiu, i això que mai va estar afiliat a un partit polític. L’anàlisi crítica del món és un perill per qui ostenta el poder, perquè demostra les contradiccions, i segons Freire no pot haver-hi aprenentatge sense aquesta interpretació crítica del món. Hi ha una dimensió política, que és l’anàlisi del context. Li posaré un exemple. Quan a Newton li va caure la poma no estava en una oficina ni en una classe, estava llegint el món, i així es va preguntar per què aquesta poma havia caigut sense que ningú l’hagués pressionat. Estava fent una pedagogia de la pregunta, no de la resposta, i el fet de llegir críticament la realitat de la naturalesa li va portar a descobrir les lleis de la gravetat. Ara torno a l’escola, al dia que toca explicar les lleis de Newton. Què hauria de fer un professor freirià? Portar l’alumne a reviure l’experiència de Newton llegint el món de la naturalesa. L’alumne no aprendrà física llegint manuals.

Quines altres coses hauria de fer el professor freirià?

Aquesta seria la fonamental. Diuen els crítics de l’escola freiriana que nosaltres no tenim currículum, que no hi ha temes. El que passa és que el currículum no està prefabricat i empaquetat pels docents i imposat als estudiants, sinó que és elaborat conjuntament amb els estudiants. El primer pas, doncs, és descobrir quins són els temes generadors del món dels teus estudiants. El currículum prefabricat no funciona, els alumnes no aprenen, el fracàs és molt elevat. No tenen la motivació per aprendre que els cossos cauen amb una acceleració de 14 newtons per segon… A qui li interessa això? Però puc intentar que els estudiants revisquin l’experiència de Newton en el seu sistema simbòlic, per a això haig d’explorar aquest sistema i trobar on es produeix el fenomen físic amb el qual podré reviure l’experiència de Newton. Freire deia que si vull alfabetitzar treballadors de la construcció civil les paraules generadores són unes, però si vull alfabetitzar plantadors de canya de sucre les paraules generadores són unes altres. Treballaré el mateix aprenentatge, que és la lectura i l’escriptura, però els continguts i les estratègies seran diferents perquè els universos dels sistemes simbòlics ho són.

                                                                                             Font: El Diari de l’Educació

José Eustáquio Romão | Foto: Diari de l’Educació

El doctor Jaume Trilla ha alertat d’aquells que sacralitzen Freire i que són més freirians que Freire. Hi està d’acord?

Sí. Hi ha perills en l’intent de divulgar l’obra de Freire i el primer és sacralitzar-lo. Va ser un home com nosaltres i a la seva teoria poden trobar-se equívocs, en aquest cas cal corregir-los o si no reinventar-los. El fonamentalisme freirià és un altre perill, precisament perquè és antifreirià. La primera regla del pensament freirià és estar obert a les consideracions del diferent. Això no és una declaració retòrica. Cal escoltar als estudiants per acostar-se al seu saber científic, la meva tasca com a docent és intentar percebre en el discurs de l’altre el que té de científic. El tercer perill és pensar que Freire va ser un home genial però intuïtiu, i no és així. Freire no va crear res, va sistematitzar el que estava creat. Un dels principis més importants a la teoria del pensament freirià és que el subjecte de la creació cultural no és l’individu, és el col·lectiu. Els genis senzillament sistematitzen, sintetitzen els coneixements d’una època.

Ha dit vostè que les properes eleccions a Brasil suposen una amenaça per la democràcia i per a la difusió de les idees freirianes.

A Brasil va haver-hi molts problemes amb els governs progressistes, fins i tot per la inexperiència amb el poder. Durant tota la història del Brasil han manat les elits. Brasil va ser l’últim país del món que va eliminar l’esclavitud; el 1920 el 80% de la població brasilera era analfabeta, o sigui que tenim una societat molt excloent, en la qual l’exclusió està naturalitzada i sembla que la desigualtat sigui normal. No hi ha cap país tan desigual al món, ni tan sols a Àfrica o a Àsia! Els rics de Brasil són molt molt rics, i els pobres són molt molt pobres! El 5% de la població brasilera avui acapara el 85% de la riquesa nacional. El primer llibre que va escriure Freire, del qual no se’n parla gens, es titulava Educació i actualitat brasilera; i allà ja parla de la nostra inexperiència democràtica. Els espanyols van crear universitats a Amèrica al segle XVI, però els portuguesos les van prohibir. La primera universitat brasilera és del 1934. Per tant és una societat molt desigual i en la qual la dictadura és quelcom comú, estem aprenent a construir la democràcia i hem tingut una experiència molt breu de 12-13 anys amb una miqueta de redistribució de la riquesa, i durant els quals els rics han seguit guanyant molts diners. Però les elits brasileres, acostumades als governs excloents i dictatorials, no permeten que es faci res que pugui amenaçar la seva acumulació impressionant de riquesa.

Sembla estrany que el candidat de les elits tingui tant de suport de les classes populars.

És impressionant imaginar que després d’aquests anys de conquestes socials siguin els beneficiats per aquestes polítiques els qui donaran suport a un candidat que pregona el feixisme obertament, que fa afirmacions racistes i homòfobes, que diu obertament que quan sigui president eliminarà totes les polítiques de gènere a les escoles. Jo sóc politòleg, i crec que hem de revisar a fons totes les nostres formes de realitzar anàlisis. Estem cometent errors, com va succeir els anys 30 del segle passat, quan tota l’esquerra europea deia que Europa girava cap a l’esquerra, menys Wilhem Reich [psicoanalista deixeble de Freud], que va escriure La psicologia de masses del feixisme.

Un bon tema d’anàlisi per a la psicologia social…

Tota la teoria de Freire té un fonament psicològic molt fort. En el primer Freire, els seus referents són Frantz Fanon [psiquiatre de la Martinica que es va unir al moviment revolucionari per la independència d’Algèria i que va escriure Els condemnats de la terra] i Zevedei Barbu [sociòleg romanès arrestat pel règim filonazi i refugiat més tard a Regne Unit, on va escriure diversos llibres sobre els comportaments psicosocials dels règims totalitaris]. El segon Freire, el que ja està a l’exili, s’aproxima a l’Escola de Frankfurt, i cerca a un psiquiatre, Erich Fromm, no busca a Habermas. I per què? Perquè per Freire la dimensió política no pot estar desconnectada de la dimensió personal. El projecte col·lectiu ha de connectar amb el personal. I parlo de la persona, no de l’individu, que és una categoria capitalista i burgesa.

Ha dit vostè que van advertir Lula que no baixés la guàrdia.

Tot el temps, sí.

I no obstant això ho va fer?

Els companys del PT la van baixar. I n’hi va haver no es van resistir a la temptació i es van corrompre, i amb això van matar el llegat més important de les esquerres, que és l’ètica. La temptació és molt gran clar! La dreta els va comprar, i amb això van destruir 50 anys de treball, perquè nosaltres érem la reserva ètica del país, i hem perdut aquest llegat.

Han perdut l’esperança?

A la segona part de Pedagogia de l’Esperança, Freire diu que no estem esperançats per un deliri, sinó per una necessitat ontològica, i que el que distingeix als éssers humans dels altres éssers és la capacitat de tenir esperança. Tenir esperança no és esperar, l’esperança que es confon amb l’espera es transforma en desesperació. L’esperança és resistir, i per això resistirem.