El poeta T.S. Eliot
escrivia, més o menys, que al nostre començament hi ha el nostre final. I
acabava el poema afirmant que en el nostre final hi trobem el nostre
començament. Un cercle que es tanca. En la figura del cercle no hi ha cap punt
inicial, com passa en altres figures geomètriques. Podem començar el cercle per
on vulguem amb la condició que l’acabarem on hem començat. Com el foxtrot, el
ball que comença i acaba al mateix lloc.
Setembre no és un
principi de res, ni tampoc és un final, és un punt més en aquesta figura que
anem construint al llarg del temps. I que no hi hagi cap punt inicial no
significa que no hi hagi punts que destaquin, que s’il·luminin per reclamar el
nostre esforç, que donin relleu al que estem dibuixant, sovint damunt de roques
sòlides, d’altres a la sorra del mar, una figura efímera, bella en la seva
feblesa perquè estarà exposada a l’embat d’una onada que la desdibuixi.
Aquest curs tenim un
punt rellevant, un punt fort que reclamarà encara més la nostra atenció:
l’escola inclusiva. L’escola de tothom i per a tothom, sense exclusions de cap
mena. Tenim una novetat que cal destacar: la normativa legal rema en la mateixa
direcció i amb la mateixa voluntat que moltes escoles i instituts del nostre
país, que estan fent molt bona feina per reforçar models que acullin tothom,
que no tanquin cap porta a ningú ni exigeixin que s’hagi d’ensenyar la poteta
perquè qui truca no representa cap mena de mal, sinó que hi trobarem persones
que ens ajudaran a ser millors, a descentrar el nostre jo per formar part d’un
nosaltres.
Acollim tothom, aquest
objectiu que ens plantegem des de les instàncies educatives, haurà
d’escampar-se a la resta d’àmbits socials, perquè no es pot construir una
escola inclusiva en una societat que no ho sigui. El compromís és de tothom, no
podem deixar les comunitats educatives soles davant d’aquest repte.
La cançó que hauríem de
cantar aquest curs ha de ser la de Sisa, aquella de la casa on hi cap tothom,
on tothom hi és benvingut. On el nen invident ajuda la noia que hi veu i el que
va amb cadira de rodes li passa la pilota a la companya de classe que corre com
una esperitada per fer cistella. On el més competent de la classe es posa al
costat del que més dificultats té per ajudar-lo a avançar i sap que amb aquesta
acció ell també avança.
CRIATURES Jaume Cela; Juli Palou
El poeta T.S. Eliot
escrivia, més o menys, que al nostre començament hi ha el nostre final. I
acabava el poema afirmant que en el nostre final hi trobem el nostre
començament. Un cercle que es tanca. En la figura del cercle no hi ha cap punt
inicial, com passa en altres figures geomètriques. Podem començar el cercle per
on vulguem amb la condició que l’acabarem on hem començat. Com el foxtrot, el
ball que comença i acaba al mateix lloc.
Setembre no és un
principi de res, ni tampoc és un final, és un punt més en aquesta figura que
anem construint al llarg del temps. I que no hi hagi cap punt inicial no
significa que no hi hagi punts que destaquin, que s’il·luminin per reclamar el
nostre esforç, que donin relleu al que estem dibuixant, sovint damunt de roques
sòlides, d’altres a la sorra del mar, una figura efímera, bella en la seva
feblesa perquè estarà exposada a l’embat d’una onada que la desdibuixi.
Aquest curs tenim un
punt rellevant, un punt fort que reclamarà encara més la nostra atenció:
l’escola inclusiva. L’escola de tothom i per a tothom, sense exclusions de cap
mena. Tenim una novetat que cal destacar: la normativa legal rema en la mateixa
direcció i amb la mateixa voluntat que moltes escoles i instituts del nostre
país, que estan fent molt bona feina per reforçar models que acullin tothom,
que no tanquin cap porta a ningú ni exigeixin que s’hagi d’ensenyar la poteta
perquè qui truca no representa cap mena de mal, sinó que hi trobarem persones
que ens ajudaran a ser millors, a descentrar el nostre jo per formar part d’un
nosaltres.
Acollim tothom, aquest
objectiu que ens plantegem des de les instàncies educatives, haurà
d’escampar-se a la resta d’àmbits socials, perquè no es pot construir una
escola inclusiva en una societat que no ho sigui. El compromís és de tothom, no
podem deixar les comunitats educatives soles davant d’aquest repte.
La cançó que hauríem de
cantar aquest curs ha de ser la de Sisa, aquella de la casa on hi cap tothom,
on tothom hi és benvingut. On el nen invident ajuda la noia que hi veu i el que
va amb cadira de rodes li passa la pilota a la companya de classe que corre com
una esperitada per fer cistella. On el més competent de la classe es posa al
costat del que més dificultats té per ajudar-lo a avançar i sap que amb aquesta
acció ell també avança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada