José Antonio Marina: “Totes les escoles adoctrinen, la catalana també”
ELISABET ESCRICHE 24/12/2017 19:34
Filòsof i autor d’‘El bosque pedagógico y cómo salir de él’ Marina ha centrat la major part de la seva carrera en la investigació sobre la intel·ligència, però en els últims anys ha posat el focus en l’educació. Fa temps que alerta que cal reformular el model educatiu si Espanya no es vol quedar estancada.
El filòsof i pedagog José Antonio Marina acaba de publicar el seu últim llibre, El bosque pedagógico y cómo salir de él (Ariel), l’enèsim toc d’alerta als responsables de les polítiques educatives.
Filòsof i autor d’‘El bosque pedagógico y cómo salir de él’ Marina ha centrat la major part de la seva carrera en la investigació sobre la intel·ligència, però en els últims anys ha posat el focus en l’educació. Fa temps que alerta que cal reformular el model educatiu si Espanya no es vol quedar estancada.
El filòsof i pedagog José Antonio Marina acaba de publicar el seu últim llibre, El bosque pedagógico y cómo salir de él (Ariel), l’enèsim toc d’alerta als responsables de les polítiques educatives.
En el seu
llibre assegura que la pedagogia ja és un bosc frondós amb dos models educatius
molt diferents: el tradicional i el modern. ¿És possible aquesta convivència?
Després
d’avaluar els dos models, ja hem vist que cap dels dos és del tot bo. De fet,
la convivència està provocant confusió i que es desaprofitin moltes
oportunitats educatives. L’escola moderna, per exemple, no funciona en totes
les edats: l’inici de l’aprenentatge d’una assignatura convé que sigui dirigit
per un docent i convé aprendre coses de memòria, com les taules de multiplicar.
Cal, doncs, reformular un tercer paradigma que dosifiqui bé el moment
d’utilitzar cada model i, sobretot, com avaluem la quantitat inacabable
d’innovacions educatives, assajos i teories sorgides i que generen sensació de
desbordament als que ens dediquem a l’educació. Vivim en un bosc on no sabem
gaire bé quina direcció prendre.
Qui hi ha de
posar ordre?
Hi ha
d’haver un consell pedagògic de l’Estat que estigui alerta sobre què es fa en
altres països, què funciona i què no, i que assessori els governs central i
autonòmics per prendre decisions. Tothom parla de redissenyar l’escola, però
ningú hi treballa.
Qui ha
d’integrar el consell pedagògic? Mestres, polítics, pares...
Aquest és el
problema. El que ha de prevaldre és saber com es pot defensar millor el dret
dels nens a l’educació. Els polítics no ho saben; els pares tant de bo ho
sabessin, i els científics tampoc perquè en saben molt de la seva àrea però no
de com coordinar-la amb altres matèries. Tampoc es pot deixar en mans dels
empresaris, tot i el paper important que tenen perquè defineixen el perfil de
treballador que necessiten.
I llavors?
El que
necessitem són superespecialistes en temes educatius amb una visió àmplia de la
societat, de la psicologia dels alumnes, de cap on va el món, del contingut de
tots els vessants científics, i tot plegat pensar-ho en nom de la societat i
explicar cap on van les coses.
Existeix
aquesta figura?
No. Primer
cal pensar que és necessària, i després crear-la. Aquesta professió no té nom,
en podem dir filosofia de l’educació, i haurà de determinar per on ha d’anar la
pedagogia.
Quina
formació han de tenir aquests perfils?
Han de tenir
un tipus de formació superior a la resta de les carreres. Si dissenyéssim una
universitat ideal hi hauria d’haver les facultats i les escoles d’ara i una
facultat d’una especial qualitat, la de disseny educatiu, que hauria d’aprendre
de la resta de facultats i posar-los deures. Per exemple, els neuròlegs haurien
de donar solucions sobre les noves idees que giren entorn de la memòria o les
dificultats d’aprenentatge provocades per problemes neuronals.
¿El
professorat està preparat per desenvolupar-ho?
No, per això
és clau explicar als dos pilars de l’educació -professors i pares- el que
necessiten els nens i què poden fer ells. Els docents, per exemple, s’han de
formar d’una altra manera i amb unes assignatures en col·laboració amb
d’altres.
I en aquest
context quin paper hi juguen els polítics? Cada canvi de govern és canvi de
llei...
Els governs
no s’ocuparan bé de l’educació si no hi ha una pressió ciutadana que ho
exigeixi. No hi ha cap enquesta en què aparegui l’educació com la primera
prioritat. Mentre això no passi, el problema és que les grans empreses
privades, com Samsung, Google, IBM, s’acaben fent càrrec de tots els sistemes
de formació i d’aprenentatge.
I en aquesta
reformulació del model educatiu quin canvi han de fer les universitats?
La
universitat espanyola no té capacitat de canvi. Quan l’impuls no vingui de fora
serà realment molt complicat, ja que ha perdut la consciència de la seva
responsabilitat: treballar per la societat. A més està focalitzant el seu èxit
en la investigació, i ha convertit la docència en un tràmit. A aquest context
cal sumar-hi que el seu finançament és molt baix i que el sistema funcionarial
en l’elecció del seu professorat és un problema.
Les escoles
catalanes adoctrinen?
Totes les
escoles adoctrinen, les catalanes també. Durant tota la meva infància i
adolescència vaig patir un adoctrinament nacionalista espanyol. Per evitar-ho,
hem de donar una visió molt més objectiva de la història i no cenyir-nos gaire
als episodis nacionalistes. Hem d’apostar, doncs, per una història universal en
què veiem exactament com s’han anat gestant els problemes i com n’hi ha que han
persistit en el temps per aprendre a resoldre’ls.
Què passarà
amb el bosc pedagògic si no s’actua?
Que ens
quedarem estancats en la zona mitjana. Ara bé, per posar una nota d’optimisme
cal dir que podem tenir un sistema educatiu d’alt rendiment en només cinc anys
sempre que hi destinem el 5% del PIB. Perquè això passi, insisteixo, la
societat ha de pressionar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada