dijous, 24 d’agost de 2017
Profe, què ha passat?
2a part Profe, qui són els dolents?
Després dels terribles fets a les Rambles de
Barcelona m’agradaria reflexionar sobre el que ens toca fer als
mestres, professorat, monitores i monitors de temps
lliure, educadores i educadors socials i a altres col·lectius
que ajuden a l’educació. No és un tema que podem deixar passar, quan
comencin les activitats acadèmiques, per exemple, el record encara
perdurarà. Cal contestar totes les preguntes
dels infants o adolescents, cal fins i tot provocar diàlegs sobre els
fets perquè es puguin manifestar els sentiments o emocions presents...
cal ajudar-los com adults a elaborar els dols
i les explicacions racionals i emocionals.
No serà senzill, estem afectats en tots els sentits, podem tenir por,
angoixa, ràbia, ganes de revenja, solidaritat amb els afectats, pietat pels
autors... els educadors, els adults, som
persones i no podem amagar, ni eliminar les emocions que ens afecten; el mateix
els passa a infants i adolescents. Hi haurà qui se sentirà a prop de les
víctimes i que es recordarà dels autors, qui voldrà passar pàgina i qui voldrà
pensar-hi a poc a poc. Cadascú ho haurà viscut (i ho seguirà vivint) a la seva
manera, en funció de la seva personalitat i la seva història. Hem de
tenir-ho en compte. Som persones tots i totes.
Voldria pensar en dos aspectes. El tema és tan complex que no es pot
esgotar. Han aparegut escrits molt diferents que també intenten ajudar a
pensar.
Primer aspecte. Sembla estranys que uns nois
que vivien tranquil·lament al seu poble hagin arribat a fer el que van
fer. Qui o què els ha capgirat el cervell? Afegeixo altres
preguntes, Qui o què va convèncer als nois francesos o alemanys a anar a
la guerra a matar? Qui o què convenç als
qui bombardegen Afganistan, Irak, Líbia o Síria entre d’altres
llocs? Potser els joves de Ripoll han patit un procés semblant.
Fa molts anys cristians van anar a matar musulmans
creient que defensaven la seva religió i no les rutes comercials.
Aquest segle soldats USA maten pensant que defensen
la seva civilització. Soldats d’uns quants països europeus,
incloent Espanya, estan mobilitzats en missions de pau (o de guerra)
que diuen defensar els nostres valors (els
d’Occident) i alhora els recursos petrolífers. Les persones que
provoquen els atemptats maten a centenars
de víctimes innocents arreu del món; els bombardejos dels
defensors d’Occident maten a milers de víctimes innocents. És
una guerra declarada: com a totes les guerres modernes moren més
civils que militars. No tos els nois (o noies que algunes també fan de
soldats) es deixen manipular per sentiments bèl·lics o patriòtics;
tampoc tots els nois musulmans es deixen convèncer. Són pocs,
potser, però n’hi ha de tots els colors i parles que sí que estan
convençuts.
Ens afecta als ensenyants, podem pensar: com pot ser que
alumnes nostres arribin a fer aquests actes? L’escola és una part de
l’educació i no la més important. Trobem persones
consumistes, insolidàries, masclistes, competitives, racistes… totes han
anat a escola, què ha passat? Els valors que hem transmès no són
pas aquests i no obstant moltes persones no els segueixen. Ho veiem cada
dia.
La manera de ser de les persones la conformen molts elements. Educa la
família, l’escola, l’esplai, l’esport, els centres cívics, les biblioteques...
però també els mitjans de desinformació que volen manipular, les xarxes
socials, el sistema social que ens engloba... Un sistema que provoca
els horrors que hem viscut i potser els que viurem. Quants nous refugiats
s’ofegaran? Quantes persones més moriran pels bombardejos a Síria o Irak?
Quantes moriran pels anomenats atemptats a països europeus i quantes a països
no europeus (moltes més).
Segon aspecte: Persones
compromeses amb l’educació que han conegut i acompanyat els nois que van
portar a terme l’atemptat a les Rambles i a Cambrils expliquen que
estaven integrats. La paraula integració és ambigua,
jo l’entenc com la capacitat de tenir les mateixes oportunitats que la majoria
de la població. Els nois de Ripoll estaven integrats o inclosos a la seva
petita ciutat, és cert, però també, i alhora, eren els marroquins o
estrangers del poble, malgrat portessin molts anys vivint-hi o haver-hi nascut.
Quines possibilitats tenien de ser acceptats per una noia autòctona
si s’enamoraven d’ella? Tenien feina perquè n’hi havia per a la majoria,
però segurament serien els primers en anar a l’atur si l’empresa entrava
en crisi. Ho hem vist a d’altres
països europeus amb immigrants que hi porten molts més
anys. No es pot dir que la nostra societat sigui de debò una
societat d’acollida, malgrat els esforços que fem moltes
persones dins i fora del món de l’ensenyament.
Per acabar. No és fàcil comentar fets i
sensacions tan greus amb l’alumnat. Però ens toca fer-ho. L’escola no
pot ser neutral. Els que ens dediquem a l’educació en sentit ampli
tampoc. És una tasca difícil perquè hi ha molts interessos
polítics i econòmics a mantenir el racisme, a mantenir les
confrontacions i lluites entre les persones, a incidir en les diferències
d’ètnia, religió, ideologia i no en tot allò que ens fa
iguals dins l’única raça humana. Abans d’esclatar la segona
guerra mundial partits d’esquerres europeus van fer una crida a preservar la
solidaritat de classe, a no anar a matar altres treballadors per defensar
els interessos dels poderosos. La crida no va tenir èxit
i les ideologies patriòtiques van prevaldre. Ens toca intentar el
mateix; que no guanyin els que ensvolen dividits i
enfrontats perquè així augmenten els seus beneficis econòmics.
L’autèntica integració és molt complicada, per als autòctons i per als
nouvinguts, cal estar amatents cada dia, cada moment... els nouvinguts deixen
de ser-ho a l’endemà d’haver arribat. Per què
els continuem anomenant així (o amb paraules pitjors) al cap
d’anys de viure amb nosaltres?
Potser remarcar la igualtat entre totes les persones, la necessitat
d’acollir de debò i en tots els aspectes poden donar una alternativa a la
por que puguin tenir les criatures o els adolescents o nosaltres
mateixos. Podem recordar quanta gent va sortir al carrer en contra de la
guerra d’Irak, cal fer esment dels milers que ens vam manifestar
l’any passat, a Barcelona, en pro de l’acolliment als refugiats que
fugien i continuen fugint de la guerra que tots i totes estem vivint. Cal que
els adults n’estem ben convençuts. Hom educa amb el que fa més que amb el que
diu.
Joan M Girona
mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada