Una pedagogia de l’odi*
J
ORGE LUIS BORGES
Les exhibicions de l’odi poden ser més obscenes i degradants que les del desig carnal. Desafio tots els amateurs d’estampes eròtiques que me’n mostrin una de més vil que qualsevol de les vint-i-dues que componen el llibre per a nens Trau keinem Fuchs auf gruener Heid und keinem Jud bei seinem Eid («No et refiïs d’una guineu en un prat verd, ni tampoc d’un jueu quan promet alguna cosa»), la quarta edició del qual pul·lula per Baviera. La primera és de 1936: n’hi ha hagut prou amb una mica més d’un any per a esgotar cinquanta-un mil exemplars d’aquest opuscle alarmant. El seu objectiu és fer que els nens del Tercer Reich desconfiïn del jueu i l’abominin. Es tracta, doncs, d’un curs d’exercicis d’odi. En aquest curs hi col·laboren el vers (ja coneixem les virtuts mnemòniques de la rima) i el gravat en colors (ja coneixem l’eficàcia de les imatges).
Interrogo una pàgina qualsevol: la número cinc. Hi trobo, no sense una perplexitat justificada, aquest poema didàctic: «L’alemany és un home altiu / que sap treballar i lluitar. / Com que és tan bell i emprenedor / odia el jueu». Després hi ha una quarteta, igualment informativa i explícita: «Vet aquí el jueu, qui no el reconeix?, / el pocavergonya més gran de tot el regne. / Es pensa que és bellíssim / i és horrible». Els gravats són més astuts. L’alemany hi és un atleta escandinau de divuit anys, ràpidament caracteritzat d’obrer. El jueu és un turc amb trets mulats, obès i d’uns cinquanta anys. Un altre tret sofístic: l’alemany acaba d’afaitar-se, el jueu combina la calvície amb una pilositat copiosa. (Se sap que els jueus alemanys són asquenazites, homes de sang eslava, rojos. En aquest llibre els presenten foscos fins a semblar mulats, perquè siguin el revers absolut de les bèsties rosses. A més, els atribueixen l’ús permanent del fes, dels cigars de fulla i dels robins).
Un altre gravat exhibeix un nan ric que per mitjà d’un collaret intenta seduir una senyoreta germànica. En un altre, un pare recrimina a la filla que accepti els regals i les promeses de Sali Rosenfeld, que de ben segur no es casarà amb ella. Un altre representa la pudor i la negligència dels carnissers jueus. (Però, on són les nombroses precaucions perquè la carn sigui caixer?) Un altre, el desavantatge de deixar-se estafar per un advocat, que sol·licita als seus clients un tribut incessant d’ous frescos, de carn de vedella i de farina. Després d’un any, els clients han perdut el procés però l’advocat jueu «pesa més de cent quilos». Un altre, l’alleujament dels nens davant l’expulsió oportuna dels professors jueus. «Volem un mestre alemany!», criden els escolars entusiasmats, «un mestre alegre que sàpiga jugar amb nosaltres i que mantingui la disciplina i l’ordre. Volem un mestre alemany que ens ensenyi sensatesa.» És difícil no compartir aquest darrer desig.
Què es pot opinar d’un llibre com aquest? A mi personalment m’indigna menys per Israel que per Alemanya, menys per la injuriada comunitat que per la injuriadora nació. No sé si el món pot prescindir de la civilització alemanya. És vergonyós que l’estiguin corrompent amb ensenyaments d’odi.
JORGE LUIS BORGES (Buenos Aires, 1899 – Ginebra, 1986) és l’escriptor llatinoamericà més important de la història. Va conrear l’assaig, els relats breus i la poesia. La seva obra és absolutament inclassificable i destaca per una erudició i un universalisme extraordinaris. Els seus conjunts de relats més coneguts són Ficciones (1944) i El Aleph (1949).
El funàmbul
revista de cultura
J
Les exhibicions de l’odi poden ser més obscenes i degradants que les del desig carnal. Desafio tots els amateurs d’estampes eròtiques que me’n mostrin una de més vil que qualsevol de les vint-i-dues que componen el llibre per a nens Trau keinem Fuchs auf gruener Heid und keinem Jud bei seinem Eid («No et refiïs d’una guineu en un prat verd, ni tampoc d’un jueu quan promet alguna cosa»), la quarta edició del qual pul·lula per Baviera. La primera és de 1936: n’hi ha hagut prou amb una mica més d’un any per a esgotar cinquanta-un mil exemplars d’aquest opuscle alarmant. El seu objectiu és fer que els nens del Tercer Reich desconfiïn del jueu i l’abominin. Es tracta, doncs, d’un curs d’exercicis d’odi. En aquest curs hi col·laboren el vers (ja coneixem les virtuts mnemòniques de la rima) i el gravat en colors (ja coneixem l’eficàcia de les imatges).
Interrogo una pàgina qualsevol: la número cinc. Hi trobo, no sense una perplexitat justificada, aquest poema didàctic: «L’alemany és un home altiu / que sap treballar i lluitar. / Com que és tan bell i emprenedor / odia el jueu». Després hi ha una quarteta, igualment informativa i explícita: «Vet aquí el jueu, qui no el reconeix?, / el pocavergonya més gran de tot el regne. / Es pensa que és bellíssim / i és horrible». Els gravats són més astuts. L’alemany hi és un atleta escandinau de divuit anys, ràpidament caracteritzat d’obrer. El jueu és un turc amb trets mulats, obès i d’uns cinquanta anys. Un altre tret sofístic: l’alemany acaba d’afaitar-se, el jueu combina la calvície amb una pilositat copiosa. (Se sap que els jueus alemanys són asquenazites, homes de sang eslava, rojos. En aquest llibre els presenten foscos fins a semblar mulats, perquè siguin el revers absolut de les bèsties rosses. A més, els atribueixen l’ús permanent del fes, dels cigars de fulla i dels robins).
Un altre gravat exhibeix un nan ric que per mitjà d’un collaret intenta seduir una senyoreta germànica. En un altre, un pare recrimina a la filla que accepti els regals i les promeses de Sali Rosenfeld, que de ben segur no es casarà amb ella. Un altre representa la pudor i la negligència dels carnissers jueus. (Però, on són les nombroses precaucions perquè la carn sigui caixer?) Un altre, el desavantatge de deixar-se estafar per un advocat, que sol·licita als seus clients un tribut incessant d’ous frescos, de carn de vedella i de farina. Després d’un any, els clients han perdut el procés però l’advocat jueu «pesa més de cent quilos». Un altre, l’alleujament dels nens davant l’expulsió oportuna dels professors jueus. «Volem un mestre alemany!», criden els escolars entusiasmats, «un mestre alegre que sàpiga jugar amb nosaltres i que mantingui la disciplina i l’ordre. Volem un mestre alemany que ens ensenyi sensatesa.» És difícil no compartir aquest darrer desig.
Què es pot opinar d’un llibre com aquest? A mi personalment m’indigna menys per Israel que per Alemanya, menys per la injuriada comunitat que per la injuriadora nació. No sé si el món pot prescindir de la civilització alemanya. És vergonyós que l’estiguin corrompent amb ensenyaments d’odi.
JORGE LUIS BORGES (Buenos Aires, 1899 – Ginebra, 1986) és l’escriptor llatinoamericà més important de la història. Va conrear l’assaig, els relats breus i la poesia. La seva obra és absolutament inclassificable i destaca per una erudició i un universalisme extraordinaris. Els seus conjunts de relats més coneguts són Ficciones (1944) i El Aleph (1949).
El funàmbul
revista de cultura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada