Si pogués, tornaria a ser mestre
Ara que ha començat un nou curs, ple de
reptes, projectes i d'incerteses, m'agrada reflexionar sobre el perquè vaig
decidir dedicar-me l'educació.
09.10.2018
- 23:05
iStock
Ser mestre no és poca
cosa, més aviat n’implica moltes, de coses, tant en l’àmbit
professional com personal. Ens mou ajudar als altres, ens apassiona
engrescar i motivar als alumnes, ens emociona veure com superen dificultats i
aconsegueixen fites personals o acadèmiques. Per contra, ens preocupa que no
se’n surtin, ens remou per dins veure’ls tristos, ens molesta que llencin la
tovallola…
El mestre es fa a
l’acció, en el tu a tu amb els alumnes, en l’atenció directa… És una feina molt
intensa: el dia a dia sovint ens absorbeix i és molt necessari sentir-nos
acompanyats i, de vegades, sostinguts pels nostres companys. Ens agrada
reflexionar i arreglar el món, si no fos així, estaríem al capdavant d’una
classe? Som observadors, per poder atendre i buscar el millor dels nostres
alumnes com per millorar la nostra pràctica pedagògica. Necessitem aprendre i
ho fem no només per necessitat professional, si no pel convenciment personal
que un mestre mai no és un producte acabat.
Fa catorze anys que
estic a la trinxera i espero que me’n quedin molts més. Sens dubte, he après
molt més dels meus alumnes i de les meves alumnes que ells i elles de mi. No
n’hi ha un d’igual. Sabem que el que funciona a uns, perjudica uns
altres, i a l’inrevés. I el que un dia va bé, l’altre malament; el que havies
planificat per al dia s’esguerra al cap de cinc minuts de començar la
classe. No hi ha varetes màgiques. Però sí comptem amb un grapat d’eines que
funcionen: el treball artesà del dia a dia, que es cou a foc lent, el que es fa
de cor i amb respecte, des de l’honestedat i amb dosis infinites de paciència.
Sabent mirar i escoltar, estar present i disponible, acollint i acompanyant
sense condicions prèvies, sabent dir: sí i no, no ho sé, gràcies, per favor i
disculpes, tot marcant límits necessaris, descobrint i potenciant capacitats i
habilitats, reconeixent a l’altre de forma plena… Sense oblidar-nos de les
famílies, amb les quals compartim un projecte comú, que ens confien els seus
tresors més preuats.
Quina enorme gratitud
sentim quan antics alumnes ens vénen a veure a l’escola i ens fan una
abraçada, o quan els trobem pel carrer i ens criden: “Profe!”, o quedem per
dinar… I recorden molt millor que tu els moments que per ells van ser importants:
quan els vas escoltar o ajudar amb un problema, quan vam compartir alegries,
tristors, desenganys, emprenyades… I ho transmeten amb un somriure i et donen
les gràcies, “gràcies per aguantar-me”, “per la paciència”, “per ajudar-me”,
“per no haver-me jutjat”…I just aquí sents una responsabilitat enorme que fins
i tot fa vertigen. Ho redescobreixes, perquè ja ho saps, però t’adones encara
una mica més, que ho hem de fer tot amb molta cura, que transcendim en la vida
d’aquestes persones i que podem fer un gran bé o un horrible mal.
I és per totes
aquestes coses, i algunes més, que, si pogués, tornaria a ser mestre.
Font: El
Diari de l’Educació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada