El Punt de Lectura

Las mil novelas de Los detectives salvajes.

20 años.

https://www.elperiodico.com/es/mas-periodico/20181027/mil-novelas-los-detectives-salvajes-20-anos-roberto-bolano-7111806

Roberto Bolaño, quilòmetre zero del seu reconeixement. 1998. El premi Herralde de novel·la posa el focus (un any més tard aconseguiria el ), però el fulgor que irradia l’obra guanyadora, ‘Los detectives salvajes’, no necessita que la destaquin. Brilla sola. Poc després d’iniciar la lectura s’aprecia que és caça major. L’autor havia publicat quatre llibres fins aleshores, però aquesta era una obra cridada a quedar-se. Aquest 2 de novembre se’n compleixen 20 anys. Llegint-la bé, i esquivant les seves fantasies, no hi ha cap biografia millor sobre l’autor que aquesta novel·la Una novel·la de novel·les. Un puzle gegantí en què les peces no acaben d’encaixar, però no per això deixem de veure perfectament el dibuix. Un dibuix que s’esvaeix o es multiplica en molts. Es podria dir que a ‘Los detectives’ hi ha mil novel·les en una i no estaríem incorrent en una d’aquestes exageracions temperamentals que caracteritzaven Bolaño. Aquí ens limitarem a exposar-ne tan sols unes quantes. Com va escriure l’autor: “Crec que la meva novel·la té tantes lectures com veus hi ha. Es pot llegir com una agonia. També es pot llegir com un joc”. La novel·la (gairebé) biogràfica Bolaño disfrutava convertint en literatura la petita anècdota. Per a ell, la realitat només valia si era susceptible de convertir-se en ficció, i en les seves ficcions la mítica del perdedor (sí, com en els vells ‘westerns’) tancava les seves aspiracions. A Bolaño no li hauria interessat l’autoficció, perquè l’acta notarial del que ens passa en el dia a dia no té mística. Llegint-la bé, esquivant les seves fantasies (Bolaño no va trepitjar mai el desert de Sonora) no hi ha cap biografia millor sobre l’autor que ‘Los detectives salvajes’. Octavio Paz era l’intel·lectual orgànic que s’havia de combatre, i aquesta ànsia de fugir del poder cultural centralitzat és el motor d’una novel·la sobre l’impuls vital de la joventut Tot va passar així per a Arturo Belano, el personatge àlter ego de l’escriptor que protagonitza la novel·la: la seva infància xilena, la seva adolescència a Mèxic, on als 20 anys va fundar juntament amb diversos amics, entre els quals, Mario Santiago Papasquiaro (Ulises Lima a la novel·la), el grup poètic dels infrarealistes. El seu pas veloç per Santiago de Xile en el moment del cop. La seva vida de llatinoamericà desterrat a Barcelona, Girona i Blanes, les feines miserables, la seva lluita de samurai contra el monstre de la precarietat. Tot hi és en aquest llibre, en què l’autor va buidar les seves vivències. La novel·la dels ideals Durant 20 anys, del 1976 al 1996, els detectius salvatges, Belano i Lima (juntament amb Juan García Madero, principal narrador, i Lupe) busquen el rastre de la poeta Cesárea Tinajero, desapareguda al desert. Ella és per a ells el revers d’Octavio Paz, l’intel·lectual orgànic que s’ha de combatre. Aquesta ànsia de fugir de l’immobilisme institucional, del poder cultural centralitzat, és el motor d’una novel·la sobre l’impuls vital de la joventut. ¿És possible convertir-se en un nou Rimbaud, un rebel desclassat i maleït, a finals del segle XX? La novel·la de l’avantguarda El grup dels infrarealistes es converteix en els “realvisceralistes” a la novel·la. Bolaño estava enamorat d’aquest grup de bohèmia literària com tots estem enamorats de la nostra joventut. Ell es va considerar poeta per damunt de tot, però només amb la seva obra poètica no hauria pogut fer-se mai un lloc en la literatura com el que té en la narrativa. Rimbaud pot ser el model literari, però el novel·lista en la vida real no es va deixar arrossegar pel maleïdisme o la temptació del fracàs. Amb aquest material va escriure amb la convicció de qui no pot fer res més, però també amb l’afany del professional. Rimbaud pot ser el model literari, però el novel·lista no es va deixar arrossegar pel maleïdisme o la temptació del fracàs. La novel·la de la desmesura Escriure una novel·la com es descriu un món. De Ciutat de Mèxic a París. De Xile a Nicaragua, Àustria, Israel i l’Àfrica. De la costa catalana a Mallorca, passant pel Bar Cèntric (llavors, 1978, Céntrico), el Giardinetto o el Salambó, a Torrijos, o a la casa on havia viscut Juan Marsé, a Barcelona. Una nòmina de més de 200 personatges a qui seguim per voluntat de l’autor, com la càmera del ‘2001’ de Kubrick segueix l’evolució humana. Bolaño actua, a més, com un director d’orquestra davant les gairebé 60 veus que relaten la història en diverses parts del món a la part central de l’obra. Hi ha desmesura, molta, a 'Los detectives...', però, no, afany de construir un monument literari. És una novel·la voluntàriament imperfecta i aquesta ‘és la grandesa. La gran novel·la llatinoamericana ‘Los detectives salvajes’ va arribar quan ja feia anys que els autors del ‘boom’ s’havien disparat entre si una sèrie d’obres mestres com si fossin projectils. Són novel·les de pes, masculines: ‘Cien años de soledad’, ‘Yo, el supremo’, ‘La guerra del fin del mundo’, que volen construir a Llatinoamèrica el vell fantasma de la gran novel·la americana. ‘Los detectives...’, tot i que no culmina aquesta intenció i bona part del seu èxit va tenir lloc als Estats Units, procedeix d’aquesta lectura. Però no és un fruit tardà, és un colofó. La lectura que més agrada als EUA és convertir el xilè en un Jack Kerouac llatinoamericà, per allò de mitificar una vida desarrelada i errant La novel·la de viatges Entre les milers de lectures de ‘Los detectives...’, potser la que agradava més a Bolaño era la del viatge, entès com a història d’iniciació, a l’estil de Huckleberry Finn, de Mark Twain. No tothom pot ser el capità Ahab a la recerca de la balena, però Huck Finn, diu, “pot ser-ho qualsevol”, bona definició per a una obra que vol reflectir la “felicitat d’una generació”. Hi ha altres models i el més evident i el que més agrada als lectors nord-americans és convertir el xilè en un Jack Kerouac llatinoamericà, per allò de mitificar una vida desarrelada i errant. La novel·la de la pèrdua dels ideals La felicitat de la joventut, vitalista, romàntica i rebel està al centre del relat, però la narració està explicada des de la distància i el desengany. Als anys 70, al principi de la novel·la, els realvisceralistes (és a dir, els infrarealistes) recollien el reflux del maig del 68, mentre començaven a fer-se evidents les contradiccions internes de l’esquerra revolucionària. El to de la novel·la és elegíac en el seu retrat d’una certa “derrota generacional”. La felicitat de la joventut està explicada des de la distància i el desengany: hi ha un to elegíac al seu retrat d’una certa “derrota generacional” La novel·la de novel·les És a dir, ‘El Quixot’. Aquesta narració de personatge errant (i acompanyat) a la recerca d’un ideal que Cervantes va escriure prenent com a model les velles novel·les bizantines és al seu torn la perfecta forma de 'Los detectives...'. Com en el clàssic, a l’acció d’aquesta novel·la no li importa aturar-se i explicar les històries que li surten al pas. A més, el Quixot és malalt de lectures, com ho són Belano i Lima. ¿I potser no podria Alonso Quijano fer seu aquell lema del manifest infrarealista que diu: “Deixin-ho tot, altre com llancin-se als camins”. La novel·la del futur Els detectius, en la seva recerca de Tinajero en el seu viatge cap a la poesia, en ple desert de Sonora, toparan de cara amb la violència, en una mena de recorregut a l’estil ‘El cor de les tenebres’ –“¡l’horror, l’horror!”– i aquell final obrirà la porta al feminicidi de la seva altra gran novel·la, ‘2.666’, detallat amb esgarrifosa precisió. John Gibler, un dels periodistes nord-americans que coneix millor Mèxic, en el magnífic número que la revista ‘Altair’ va dedicar als deserts de Sonora i a Bolaño, va fer una interessant lectura de l’obra com a profecia d’un futur, el de la matança dels estudiants d’Iguala, el de les matances de migrants en una frontera a la qual només faltava Trump per ratificar-la.Roberto Bolaño, quilòmetre zero del seu reconeixement. 1998. El premi Herralde de novel·la posa el focus (un any més tard aconseguiria el ), però el fulgor que irradia l’obra guanyadora, ‘Los detectives salvajes’, no necessita que la destaquin. Brilla sola. Poc després d’iniciar la lectura s’aprecia que és caça major. L’autor havia publicat quatre llibres fins aleshores, però aquesta era una obra cridada a quedar-se. Aquest 2 de novembre se’n compleixen 20 anys.

Llegint-la bé, i esquivant les seves fantasies, no hi ha cap biografia millor sobre l’autor que aquesta novel·la

Una novel·la de novel·les. Un puzle gegantí en què les peces no acaben d’encaixar, però no per això deixem de veure perfectament el dibuix. Un dibuix que s’esvaeix o es multiplica en molts. Es podria dir que a ‘Los detectives’ hi ha mil novel·les en una i no estaríem incorrent en una d’aquestes exageracions temperamentals que caracteritzaven Bolaño. Aquí ens limitarem a exposar-ne tan sols unes quantes. Com va escriure l’autor: “Crec que la meva novel·la té tantes lectures com veus hi ha. Es pot llegir com una agonia. També es pot llegir com un joc”.

La novel·la (gairebé) biogràfica

Bolaño disfrutava convertint en literatura la petita anècdota. Per a ell, la realitat només valia si era susceptible de convertir-se en ficció, i en les seves ficcions la mítica del perdedor (sí, com en els vells ‘westerns’) tancava les seves aspiracions. A Bolaño no li hauria interessat l’autoficció, perquè l’acta notarial del que ens passa en el dia a dia no té mística. Llegint-la bé, esquivant les seves fantasies (Bolaño no va trepitjar mai el desert de Sonora) no hi ha cap biografia millor sobre l’autor que ‘Los detectives salvajes’.

Octavio Paz era l’intel·lectual orgànic que s’havia de combatre, i aquesta ànsia de fugir del poder cultural centralitzat és el motor d’una novel·la sobre l’impuls vital de la joventut

Tot va passar així per a Arturo Belano, el personatge àlter ego de l’escriptor que protagonitza la novel·la: la seva infància xilena, la seva adolescència a Mèxic, on als 20 anys va fundar juntament amb diversos amics, entre els quals, Mario Santiago Papasquiaro (Ulises Lima a la novel·la), el grup poètic dels infrarealistes. El seu pas veloç per Santiago de Xile en el moment del cop. La seva vida de llatinoamericà desterrat a Barcelona, Girona i Blanes, les feines miserables, la seva lluita de samurai contra el monstre de la precarietat. Tot hi és en aquest llibre, en què l’autor va buidar les seves vivències.

La novel·la dels ideals

Durant 20 anys, del 1976 al 1996, els detectius salvatges, Belano i Lima (juntament amb Juan García Madero, principal narrador, i Lupe) busquen el rastre de la poeta Cesárea Tinajero, desapareguda al desert. Ella és per a ells el revers d’Octavio Paz, l’intel·lectual orgànic que s’ha de combatre. Aquesta ànsia de fugir de l’immobilisme institucional, del poder cultural centralitzat, és el motor d’una novel·la sobre l’impuls vital de la joventut. ¿És possible convertir-se en un nou Rimbaud, un rebel desclassat i maleït, a finals del segle XX? 

La novel·la de l’avantguarda

El grup dels infrarealistes es converteix en els “realvisceralistes” a la novel·la. Bolaño estava enamorat d’aquest grup de bohèmia literària com tots estem enamorats de la nostra joventut. Ell es va considerar poeta per damunt de tot, però només amb la seva obra poètica no hauria pogut fer-se mai un lloc en la literatura com el que té en la narrativa.  Rimbaud pot ser el model literari, però el novel·lista en la vida real no es va deixar arrossegar pel maleïdisme o la temptació del fracàs. Amb aquest material va escriure amb la convicció de qui no pot fer res més, però també amb l’afany del professional. 

Rimbaud pot ser el model literari, però el novel·lista no es va deixar arrossegar pel maleïdisme o la temptació del fracàs.

La novel·la de la desmesura

Escriure una novel·la com es descriu un món. De Ciutat de Mèxic a París. De Xile a Nicaragua, Àustria, Israel i l’Àfrica. De la costa catalana a Mallorca, passant pel Bar Cèntric (llavors, 1978, Céntrico), el Giardinetto o el Salambó, a Torrijos, o a la casa on havia viscut Juan Marsé, a Barcelona. Una nòmina de més de 200 personatges a qui seguim per voluntat de l’autor, com la càmera del ‘2001’ de Kubrick segueix l’evolució humana. Bolaño actua, a més, com un director d’orquestra davant les gairebé 60 veus que relaten la història en diverses parts del món a la part central de l’obra. Hi ha desmesura, molta, a 'Los detectives...', però, no, afany de construir un monument literari. És una novel·la voluntàriament imperfecta i aquesta ‘és la grandesa. 

La gran novel·la llatinoamericana

‘Los detectives salvajes’ va arribar quan ja feia anys que els autors del ‘boom’ s’havien disparat entre si una sèrie d’obres mestres com si fossin projectils. Són novel·les de pes, masculines: ‘Cien años de soledad’, ‘Yo, el supremo’, ‘La guerra del fin del mundo’, que volen construir a Llatinoamèrica el vell fantasma de la gran novel·la americana. ‘Los detectives...’, tot i que no culmina aquesta intenció i bona part del seu èxit va tenir lloc als Estats Units, procedeix d’aquesta lectura. Però no és un fruit tardà, és un colofó.

La lectura que més agrada als EUA és convertir el xilè en un Jack Kerouac llatinoamericà, per allò de mitificar una vida desarrelada i errant

La novel·la de viatges

Entre les milers de lectures de ‘Los detectives...’, potser la que agradava més a Bolaño era la del viatge, entès com a història d’iniciació, a l’estil de Huckleberry Finn, de Mark Twain. No tothom pot ser el capità Ahab a la recerca de la balena, però Huck Finn, diu, “pot ser-ho qualsevol”, bona definició per a una obra que vol reflectir la “felicitat d’una generació”.  Hi ha altres models i el més evident i el que més agrada als lectors nord-americans és convertir el xilè en un Jack Kerouac llatinoamericà, per allò de mitificar una vida desarrelada i errant. 

La novel·la de la pèrdua dels ideals

La felicitat de la joventut, vitalista, romàntica i rebel està al centre del relat, però la narració està explicada des de la distància i el desengany. Als anys 70, al principi de la novel·la, els realvisceralistes (és a dir, els infrarealistes) recollien el reflux del maig del 68, mentre començaven a fer-se evidents les contradiccions internes de l’esquerra revolucionària. El to de la novel·la és elegíac en el seu retrat d’una certa “derrota generacional”. 

La felicitat de la joventut està explicada des de la distància i el desengany: hi ha un to elegíac al seu retrat d’una certa “derrota generacional”

La novel·la de novel·les

És a dir, ‘El Quixot’. Aquesta narració de personatge errant (i acompanyat) a la recerca d’un ideal que Cervantes va escriure prenent com a model les velles novel·les bizantines és al seu torn la perfecta forma de 'Los detectives...'.  Com en el clàssic, a l’acció d’aquesta novel·la no li importa aturar-se i explicar les històries que li surten al pas. A més, el Quixot és malalt de lectures, com ho són Belano i Lima. ¿I potser no podria Alonso Quijano fer seu aquell lema del manifest infrarealista que diu: “Deixin-ho tot, altre com llancin-se als camins”.

La novel·la del futur

Els detectius, en la seva recerca de Tinajero en el seu viatge cap a la poesia, en ple desert de Sonora, toparan de cara amb la violència, en una mena de recorregut a l’estil ‘El cor de les tenebres’ –“¡l’horror, l’horror!”– i aquell final obrirà la porta al feminicidi de la seva altra gran novel·la, ‘2.666’, detallat amb esgarrifosa precisió. John Gibler, un dels periodistes nord-americans que coneix millor Mèxic, en el magnífic número que la revista ‘Altair’ va dedicar als deserts de Sonora i a Bolaño, va fer una interessant lectura de l’obra com a profecia d’un futur, el de la matança dels estudiants d’Iguala, el de les matances de migrants en una frontera a la qual només faltava Trump per ratificar-la.