“El professorat necessita competències emocionals per poder gestionar el
seu benestar”
Els programes d’educació
emocional contribueixen a disminuir els comportaments disruptius a l'aula a la
vegada que augmenten el rendiment acadèmic dels alumnes. Amb tot, explica
Rafael Bisquerra que són especialment importants pels mateixos mestres, un dels
sectors professionals amb més baixes per ansietat, estrés i depressió. Es pot
educar des del malestar?, es pregunta Bisquerra.
09.09.2018
|
A l’hora de
parlar d’educació emocional, Rafael Bisquerra (Artà, Mallorca, 1949) és la gran
referència. Catedràtic d’Orientació Psicopedagògica de la Universitat de
Barcelona, de la qual fa 42 anys que és professor, Bisquerra explica que es va
començar a interessar pel treball de les emocions a mitjans dels anys noranta,
quan “no en parlava ningú”. L’any 1997 va impulsar el GROP (Grup de Recerca en Orientació
Psicopedagògica) a la UB, l’objectiu del qual
és la investigació i divulgació en educació emocional, i d’aquí va sorgir l’any
2002 el Postgrau en Educació Emocional i Benestar. Bisquerra és també autor d’un munt de llibres sobre
la matèria, i ha assessorat també diversos països de Llatinoamèrica. Actualment
des del GROP s’està impulsant una Xarxa Internacional d’Educació Emocional i
Benestar.
Quan parla amb un mestre què li aconsella sobre
educació emocional?
La nostra
funció no és tant donar consells com sensibilitzar, perquè el professorat
sensibilitzat està en predisposició per formar-se i posar a la pràctica
programes d’educació emocional. Per tant, el nostre model segueix aquestes tres
fases: sensibilització, formació i posada en pràctica de programes.
En què consisteix la sensibilització?
No es
tracta d’imposar res, sinó de fer una tasca indirecta per prendre consciència
de quines són les necessitats socials que no estan suficientment ateses en les
àrees acadèmiques ordinàries. L’educació en el segle XX ha estat eminentment
cognitiva i centrada en la transmissió de coneixements, la qual cosa és molt
important, però hi ha altres aspectes que també ho són i als quals no s’ha
donat la importància que mereixen. L’educació emocional parteix d’un anàlisi de
necessitats. En aquest anàlisi observem que en el nostre entorn hi ha una
prevalença d’ansietat, estrés, depressió, comportament de risc, conductes
violentes, embarassos no desitjats… i tot una sèrie de comportaments que són
una manifestació de l’analfabetisme emocional. La premsa és un aparador
d’aquest analfabetisme emocional, només cal llegir-la.
Doncs sí que estem malament.
Fixem-nos
en l’estadística. A Catalunya es consumeixen uns 7 milions de paquets
d’ansiolítics i 6,8 milions de paquets d’antidepresius cada any. A tot l’Estat
aquestes xifres són de 40 milions i 38 milions de paquets. Aquestes dades ens
donen algunes pistes. Una part d’això es podria prevenir amb educació de les
emocions, la qual cosa no és fàcil, que quedi molt clar, perquè després ens
demanen que amb una conferència resolguem aquests problemes. Cal
sensibilització, que és el pas previ per l’assignació de pressupostos. I
aquesta sensibilització ha d’anar dirigida al professorat, als directors de
centres, a les famílies, a la societat en general i a la classe política.
Imagini que ja tenim un mestre sensibilitzat que entén
que la seva tasca va més enllà de la transmissió de coneixements. Com es forma?
La formació
del professorat, tant la inicial com la contínua, no contempla gaire l’educació
emocional. Si algú que estudia de mestre rep alguna formació és purament per
atzar, perquè hi ha algun professor que s’ha sensibilitzat i s’ha format, i que
intenta difondre-ho a través de la matèria que està impartint. Per aquesta
absència de formació vàrem crear el postgrau en educació emocional i benestar,
que oferim en versions presencial i semipresencial. Aquí ens ve gent de tot el
món, però molt especialment de Llatinoamèrica.
Entre infantil, primària i secundària, quina seria
l’etapa en la qual cal posar més l’accent pel que fa al treball emocional?
L’ideal és
començar amb les famílies des del naixement, i que estigui present en
l’educació infantil, primària, secundària, universitària, a les empreses i al
llarg de tota la vida. L’educació emocional adopta un enfocament del cicle
vital. La necessitem durant tota la vida perquè és com un entrenament. Fa 50
anys, els qui vam començar a fer footing pel carrer ens coneixiem, al poble érem mitja dotzena, però també a
Barcelona se saludaven quan se trobaven. En els darrers 50 anys ha proliferat
la pràctica de l’esport, del córrer, també han proliferat els gimnasos, i per
tant jo espero que d’aquí a 50 anys hi hagi un munt de gimnasos emocionals i
que es faci entrenament emocional durant tota la vida perquè el desenvolupament
integral de la persona és cognitiu i és físic, però també és un desenvolupament
emocional, social i del benestar interior.
Si ens comparem amb altres països, com estem?
Hem de
tenir present que els canvis educatius són molt lents. El país que podríem
pensar que és punter en totes les coses, i per tant també en això, seria Estats
Units. Però ni allà està implantada de forma generalitzada, es fa
desenvolupament de la intel·ligència emocional a centres que tenen la direcció
o el professorat sensibilitzat, o per impuls d’una institució, com per exemple
la Universitat de Yale, que és la referència i fa recerca en centres educatius.
Jo diria, amb tota modèstia, que la sensibilització que actualment comença a
haver-hi per part del professorat, i el que s’està fent de formació continua
del professorat, a Catalunya i a la resta de l’Estat, ens permet situar-nos com
un dels països d’avantguarda en aquest tema. No vol dir que estiguem com seria
de desitjar, però partint de zero fa vint anys actualment com a mínim se’n
parla i no sols dins dels professionals de l’educació. Pensem que quan vam
començar a utilitzar l’expressió “educació emocional” a mitjans dels anys
noranta vam estar temps pensant si podia ser l’expressió més apropiada o no.
Em pensava que era una expressió importada dels EUA.
No, és
nostra. En aquells temps en què ni teníem google ni les xarxes de comunicació
d’ara, als EUA va començar a funcionar gairebé al mateix moment una altra
expressió: social and emotional learning, que traduït seria “aprenentatge social i emocional”. Per tant, en la
literatura internacional funciona social
and emotional learning, emotional
intelligence, i educación
emocional en castellà, mentre que emotional
education en anglès es comença a usar ara però
no gaire.
Què hauria de canviar, pel que fa a sistema educatiu,
ràtios, currículum, etc, per poder treballar bé les emocions a l’aula?
Torno a
insistir en la sensibilització, és el punt desencadenant. És probable que un
alumne no tingui problemes greus a l’hora de distingir un coleòpter d’un lepidòpter,
o de resoldre una equació de segon grau, i en canvi és probable que tingui
problemes per estats emocionals descontrolats que el predisposin a ansietat,
estrés, a respostes violentes, a vegades fins i tot amb la parella o els fills,
cal doncs sensibilitzar per fer entendre que molts dels problemes que tindrà
l’alumne quan sigui adult tindran més a veure amb problemes emocionals que
cognitius. Però d’això no som encara conscients. No som conscients que la
violència és un dels grans problemes de la humanitat i que moltes vegades
s’activa a partir de la ira, la ràbia, l’enuig, que ens remou per dins de
manera descontrolada i ens comportem de tal forma que no controlem i després
ens en penedim. Les emocions funcionen com un volcà, i nosaltres ens podem
entrenar per donar respostes regulades i adaptatives, i que això contribueixi a
la prevenció de conflictes de violència i en definitiva del malestar.
Sensibilitzar sense donar eines sembla més aviat
frustrant.
Una vegada
que el professorat està sensibilitzat la recomanació que li faria és que demani
formació, ja sigui a través de la direcció del centre, dels ICE de les
universitats o del departament d’Ensenyament. A vegades la formació que es dóna
és puntual i insuficient, i per això vam considerar que amb el postgrau, que és
de tot un any, es podia donar una formació completa i fonamentada. En aquest
postgrau hi ha una part pràctica que consisteix a posar en marxa un programa
d’educació emocional a un centre educatiu.
El departament promou aquests programes?
No gaire.
Els promovem des del postgrau. Estem dient als centres i al professorat que
demanin formació sobre això. Per tres raons. Primera, perquè tota persona
necessita aquesta formació, i per tant el professor, com una persona més, també
la necessita. Però és que a més la necessita perquè treballar amb nois, i més
si són adolescents, és viure emocions contínuament a flor de pell. Hem de tenir
present que parlem d’un dels sectors professionals amb un indicador més alt de
baixes per ansietat, estrés i depressió. I una tercera raó és per poder
contribuir al desenvolupament de les competències emocionals dels estudiants.
O sigui que els primers que han de treballar les
emocions pròpies són els mestres?
Exactament.
Es parla molt del malestar de l’educador, però jo em pregunto: un professor pot
educar des del malestar?
Diria que no.
Per tant el
professorat ha de prendre consciència de que una educació eficient i amb sentit
només pot ser des del benestar i pel benestar. I hem d’educar per això. El
professorat necessita competències emocionals per poder gestionar el seu
benestar perquè l’educació és una experiència professional de tensió permanent,
que activa el malestar si un no té els recursos per poder revertir la situació
en un repte i gestionar les emocions pròpies per valorar allò que és positiu.
Crec que cal insistir que la professió de professor és una de les més dignes i
honorables que hi ha, i que malauradament no té el reconeixement social ni
salarial que hauria de tenir.
Però és una feina molt vocacional.
Amb un
matís: probablement ho és més a infantil i primària que a secundària, que és on
hi ha més problemes. El professional de l’educació malauradament ha de comptar
amb la falta d’agraïment. Molt poques vegades l’estudiant o la família li diuen
al professor gràcies per tot el que has fet per mi o pel meu fill.
Si els mestres estan poc valorats, els orientadors
encara menys…
Sí, i són
una peça clau. De fet, l’educació emocional surt de l’orientació. No hi ha una
sensibilitat social ni política pel que fa a la seva importància en el
desenvolupament integral. Potser perquè de vegades els orientadors de centre o
dels EAP han tendit a adoptar un plantejament més psicoterapèutic, és a dir,
d’atenció als problemes, que no pas psicopedagògic, que vol dir intervenir en
tots els estudiants per la prevenció i pel desenvolupament integral de
l’estudiant, que és la seva missió dins del sistema educatiu.
Pels professionals d’EAP amb qui he tractat el
problema és que van desbordats de burocràcia.
Això també.
Però també hi ha aquesta atenció als problemes sense autèntica prevenció i
desenvolupament. Jo subratllaria aquestes dues paraules. L’enfocament
psicoterapèutic, és a dir clínic, reactiu, remedial… potser és inevitable, però
que sigui inevitable no hauria d’impedir poder dedicar temps, energies i
programes al desenvolupament integral de l’estudiant per prevenir i
desenvolupar competències.
Tornant als mestres, llavors ha de treballar les seves
pròpies emocions per després poder treballar la dels seus alumnes.
I en tercer
lloc s’ha de treballar amb les famílies. Des del centre educatiu també es pot
gestionar la formació de les famílies en competències emocionals.
Això forma part del programa?
Exactament.
Fins a quin punt no fer un bon treball amb les emocions
incideix en el fracàs escolar?
Hi ha una
correlació entre el desenvolupament de competències emocionals i el rendiment
acadèmic. I sabem que els programes d’educació emocional, si són realitzats amb
els requisits de qualitat que recomana la investigació i el marc teòric,
produeixen una millora en el rendiment acadèmic que s’ha arribat a estimar en
l’11% de millora. Si a Espanya es posessin en pràctica programes d’educació
emocional –amb tots els requisits– a tots els centres educatius i el
rendiment augmentés aquest 11% ens posariem a la punta de llança de les proves
PISA.
Els països capdavanters a PISA treballen millor les
emocions?
Precisament
Finlàndia, que és un referent, ha pres consciència d’això i cada cop ho
treballa més.
Quins altres aspectes treballa el programa?
Els
programes d’educació emocional han avaluat distints aspectes. Quan es posa a la
pràctica, insisteixo complint tots els requisits, la qual cosa no és fàcil,
s’observa una disminució dels comportaments disruptius dins l’aula, una disminució
de la conflictivitat, de la violència, mentre que com hem dit millora el
rendiment acadèmic però també el clima d’aula, en general milloren les actituds
front a l’aprenentatge.
Imaginem una mestra de primària. Què ha de fer per la
millora de l’autoestima o de l’autoconfiança dels seus alumnes?
El mestre
el que pot fer és contribuir a la consciència emocional. Prendre consciència de
les pròpies emocions vol dir en primer lloc conèixer el vocabulari emocional.
Per referir-nos a les emocions i per prendre consciència de quan em començo a
enfadar, i quan això passa he de ser conscient que s’accelera el ritme cardíac,
es comença a accelerar la tensió sanguínia, començo a notar canvis en
l’organisme, i si això ho puc parar de seguida no té gaire transcendència. Però
si premo l’accelerador puc muntar un pollastre, i això passa de vegades
malauradament. Per tant, prendre consciència per regular-ho, i aquesta
regulació es fa mitjançant entrenament amb tècniques de relaxació, respiració,
meditació, mindfullness, reestructuració cognitiva, canvi d’atribució causal,
relativització de les relacions causa-efecte, estimulació del pensament
conseqüencial i alternatiu… precisament vam muntar el postgrau per impartir i
desenvolupar aquest seguit de tècniques.
Això seria en el cas d’un alumne que necessita més
autocontrol. Però què passa per exemple amb l’alumne que se sent una piltrafa,
que no participa, que es queda al marge… però que no és disruptiu.
Hi ha un
principi molt important de l’educació emocional, que és identificar els mèrits,
les virtuts i competències de tot estudiant. Tot estudiant ha de ser conscient
que serveix per alguna cosa, que té competències per alguna cosa, i que hi ha
algun adult que coneix i valora les seves competències. Tot això té a veure amb
l’estimulació de l’autoestima, autoconfiança, automotivació, el que en
definitiva és l’autonomia emocional.
Com ajuda o com no ajuda l’avaluació al benestar
emocional dels alumnes?
En
l’avaluació institucional l’educació emocional no està contemplada. És important
tenir present que el sistema educatiu funciona a través de les avaluacions
institucionals, que són principalment les proves de competències bàsiques, les
proves PISA i la selectivitat. El que avaluen aquestes tres proves condiciona
el que s’està fent. De vegades pensem ingènuament que el professor fa un
programa que després és avaluat, però la cosa no funciona així, sinó que hi ha
unes proves d’avaluació que condicionen tot el currículum acadèmic.
Especialment les proves de selectivitat.
Condicionen tot el batxillerat.
I la ESO
indirectament també. Per tant, si a la selectivitat el que es demana són
matemàtiques, llengua, socials, etc, que em sembla molt bé, això serà en el que
s’insistirà. Com que a la selectivitat no hi ha res ni de criteris ètics ni
morals ni competències emocionals, això vol dir que el sistema educatiu no li
dóna importància, i per tant no està present dins l’educació reglada. Em consta
que com a mínim els qui gestionen les proves PISA han començat a prendre
consciència de la importància que té això i tenen intenció d’introduir-ho. El
problema és com ho avaluem. Tenim un problema de fons. Estem acostumats a
avaluar coneixements a través de proves de paper i llapis. I no sabem com
avaluar competències. I quan parlem d’educació emocional estem parlant de
competències.
Precisament ara l’avaluació per competències
s’introdueix a la secundària. Anem pel bon camí, doncs?
S’està
avançant en aquesta línia. Però fixem-nos com moltes vegades quan parlem de
competències ens centrem en la part del coneixement de la competència. Dins la
competència hi ha un conjunt de coneixements, capacitats, habilitats, actituds
i valors, i moltes vegades avaluem només la part de coneixement. Perquè avaluar
competències és molt difícil. Per mesurar les competències de forma ecològica
han de ser observades en el comportament habitual d’aquesta persona.
Fer això en un aula amb 30 alumnes sembla complicat.
És un repte
i em sembla molt important insistir-hi i anar avançant per aquest camí,
acceptant la gran dificultat que té avaluar per competències, que és un canvi
de mentalitat.
Font: El Diari De l’Educació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada