divendres, 8 de setembre
de 2017
Una perspectiva (escolar)
Afirmen veus
autoritzades que a Catalunya estem a les portes d’una tercera primavera
pedagògica (després de la viscuda al primer terç del segle XX, que seria la
primera, i de l’agombolada entorn de l’Escola de Mestres Rosa Sensat durant el
franquisme), protagonitzada per centres de nova creació o amb projectes
educatius singulars i lideratges forts, que ha eclosionat arran del projecte
d’Escola Nova 21 i de Xarxes per al Canvi, però també per la presència
plenament consolidada de la Xarxa d’Educació Lliure de Catalunya o l’impacte de
l’Horitzó 2020 de Jesuïtes Educació.
Tot plegat ha
contribuït a crear un imaginari col·lectiu favorable a la innovació i al canvi
(sense més matisos) que fa que els centres que no s’hi apunten semblin quedar
en la marginalitat o l’antigor i que moltes famílies es deleixin per apuntar
els seus fills en aquells que més han aparegut als mitjans.
No és pas
aquest el lloc per dibuixar una cartografia de la innovació pedagògica que
ordeni tota aquesta efervescència, però sí que ens sembla oportú aportar alguns
criteris, algunes certeses i alguns interrogants per –amb tota la modèstia– fer
una mica de llum i ajudar a destriar el gra de la palla, el màrqueting de la
coherència i la consistència, la fe de la ciència i de la justícia.
Hi ha unes pedagogies amb fonaments sòlids.
Són pedagogies de l’essència, que tenen clar el model de persona que volen
ajudar a formar, que s’adhereixen sense embuts a uns referents vitals clars
Hi ha unes
pedagogies amb fonaments sòlids. Són pedagogies de l’essència, que tenen clar
el model de persona que volen ajudar a formar, que s’adhereixen sense embuts a
uns referents vitals clars, que atorguen un sentit a la seva acció i aposten
per radicalitzar, avui més que mai, els valors fundacionals de l’escola
pública: l’emancipació de l’individu, fer-lo capaç de pensar críticament, de
decidir per si mateix, de fer-se responsable de les seves decisions i accions,
capaç de viure amb els altres i –a través del diàleg, la negociació i la
democràcia– defensar-se del mal, treballar pel bé comú i procurar ser feliç.
Seria el cas, per posar un exemple emblemàtic, de la pedagogia Freinet: una
pulsió ètica i política diàfana; primacia de l’activitat i l’autonomia de
l’aprenent; creació d’un medi educatiu càlid i de treball; ús sense
restriccions de les tecnologies disponibles; eclecticisme metodològic, i la
cooperació com a valor i com a instrument.
Hi ha unes pedagogies que podríem anomenar
càndides –pel Càndid de Voltaire–, que fan una pedagogia i una escola fora del
món, com si els condicionaments socioeconòmics i culturals no comptessin
Hi ha pedagogies que podríem qualificar de
populistes en el sentit que inclouen gairebé tot el que avui resulta atractiu,
el que sembla políticament i pedagògicament correcte, el que els mitjans i
l’opinió pública volen sentir
El tercer bloc
de pedagogies les podríem qualificar de populistes en el sentit que inclouen
gairebé tot el que avui resulta atractiu, el que sembla políticament i
pedagògicament correcte, el que els mitjans i l’opinió pública volen sentir,
sigui cert o fals, sigui contrastat o no, i en el sentit que estableixen una
línia divisòria clara entre les pedagogies actuals i les del passat, entre els
centres que innoven i tots els altres. Treball per projectes, competències per
a la vida, posar l’alumne al centre, tenir en compte les emocions,
connectivitat horitzontal, treball globalitzat i interdisciplinari,
creativitat, aules obertes, pensament crític, aprenentatge basat en problemes,
treball cooperatiu, intel·ligències múltiples, neurociència, dispositius
digitals, autoavaluació, coavaluació, excel•lència, qualitat dels resultats,
flexibilitat...
Són pedagogies
que fan bandera de la seva capacitat d’adaptació als nous temps, de la seva
focalització en la metodologia, en sintonia amb els temps líquids que vivim, i
que s’alineen sense complexos amb les prioritats dictades per organismes com
l’OCDE: la planificació, l’aprenentatge i l’avaluació per competències, una
fixació per l’avaluació estandarditzada de l’alumnat, una potenciació de
l’autonomia dels centres i de les direccions escolars, i una personalització de
l’aprenentatge...
Som conscients
que aquesta és una mirada discutible, simplificada i controvertida, però podria
ser un bon punt de partida per a un debat més aprofundit, més fonamentat, més
científic, socialment i políticament compromès, més plural i diversificat.
Nosaltres –i desitjaríem que els nostres lectors també– hi estem
disposats.
Bon curs
2017-2018!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada