24 de desembre 2016


ara

NÚRIA JUANICO
23/12/2016

La ficció infantil i juvenil explora la vida més crua


La literatura infantil i juvenil no s’alimenta només de bones notícies. La corrupció, la guerra, la pobresa i la precarietat s’han convertit, els últims anys, en qüestions d’actualitat que ressonen en el dia a dia de lectors grans i petits.
La literatura infantil i juvenil no s’alimenta només de bones notícies. La corrupció, la guerra, la pobresa i la precarietat s’han convertit, els últims anys, en qüestions d’actualitat que ressonen en el dia a dia de lectors grans i petits. Són realitats crues i tràgiques, però la literatura infantil i juvenil catalana no els gira l’esquena. Alguns escriptors han vist en el context social una nova font d’inspiració i n’han fet néixer històries que exploren sense subterfugis l’impacte d’aquestes tragèdies en les vides dels protagonistes.
“Hi ha una tendència a desfer-se de l’etiqueta dels llibres que parlen d’emocions i a explorar altres temàtiques”, assenyala la llibretera d’Al·lots Paula Jarrín, que també és comissària de la participació de Catalunya i les Balears a la Fira del Llibre de Bolonya, on la literatura catalana serà convidada d’honor. Jarrín destaca que l’interès cap al realisme social “ha incrementat els últims quatre o cinc anys” i ho atribueix a “la necessitat d’autors i lectors de sortir de la zona de confort” de la literatura infantil i juvenil. Maite Carranza i Anna Manso són dues de les escriptores que han posat el focus en aquestes temàtiques i les han transformat en la base de les seves obres. Carranza ho ha fet amb el conte La pel·lícula de la teva vida, en què relata com una família monoparental rep de ple l’impacte de la crisi econòmica i és desnonada. Manso, en canvi, s’ha fixat en la corrupció per escriure Allò de l’avi, una novel·la juvenil que narra, des del punt de vista d’un adolescent, com es destapa la malversació de fons d’un home influent a la societat catalana.
Totes dues escriptores, guardonades amb els premis Cruïlla 2016, expliquen que durant el procés creatiu els va sorprendre descobrir que no hi havia llibres sobre aquestes temàtiques adreçats a nens i joves. “Fins ara, semblava que visquéssim d’esquena a la realitat”, subratlla Carranza, que va decidir escriure sobre la precarietat després de trobar-se amb diversos casos així al seu entorn. L’autora volia parlar “de la duresa de la pobresa i de l’espiral d’angoixa davant el fet de no saber què passarà el dia següent” a través d’un conte de supervivència. Manso, per la seva banda, va veure en la corrupció “un tema que també afecta els joves, però del qual ningú parlava”. Al llibre, el procés de descoberta d’un avi corrupte transcorre en paral·lel “al fet que durant l’adolescència ens adonem que el món és brut i lleig i hi ha una pèrdua de la innocència”, exposa.
El pes de la forma literària
La cruesa d’alguns temes fa que escriure sobre realisme social requereixi una certa delicadesa narrativa. “Has d’explicar coses molt dures. La dificultat és saber a través de quin prisma ho faràs i quin missatge vols donar”, diu Carranza. La forma literària és, per tant, l’instrument indispensable per abordar situacions lligades a la misèria i la desgràcia. La responsable de drets internacionals d’Edebé, Geòrgia Picanyol, ho justifica així: “Quan la guerra o la crisi s’expliquen a la televisió, no arriben tant als lectors. En canvi, quan un escriptor construeix una bona aventura i aconsegueix que el lector s’identifiqui amb els personatges es viu en primera persona”. Picanyol posa d’exemple Molsa, un conte de David Cirici que aprofundeix en les conseqüències de la guerra a través de les experiències d’un gos. “Utilitzar el punt de vista de l’animal fa que el llibre sigui especial. Al capdavall, el lector ha d’entrar en una obra per la història, no per la temàtica”, afirma.
Ara bé, escriure sobre realisme social no implica que els autors s’hagin de cenyir al dramatisme. “Es pot parlar de temàtiques dures mitjançant la poesia visual, metàfores i, fins i tot, des de l’humor”, assegura l’editora de Babulinka Books, Mar González. El seu segell aixopluga diversos títols de realisme social, com ara El banc blau d’Albert Asensio, que relata una pèrdua provocada per la guerra, i L’illa de les cartes perdudes d’Oriol Canosa, que parla d’una separació familiar davant d’un conflicte bèl·lic. “Com més aviat els lectors coneixen aquestes realitats, amb més naturalitat les integren a la seva vida”, destaca González.
Un punt d’atreviment
L’absència de certes temàtiques en l’oferta de literatura infantil i juvenil és menys rellevant en altres països d’Europa. La llibretera Paula Jarrín assenyala que “els francesos fa temps que han seguit aquest camí”. “Van obrir la veda fa molt de temps, tenim l’exemple molt a prop”, diu. Jarrín argumenta que la poca presència del realisme social a Catalunya es deu al fet que “el mercat és molt petit i falta un punt d’atreviment”. Amb tot, la llibretera apunta que “el sorgiment d’editorials petites ha afavorit l’aparició d’aquests llibres”.
Per a Geòrgia Picanyol, l’interès pel realisme social respon a l’actualitat. “A Europa hi ha una certa tradició d’escriure sobre aquestes temàtiques. El predomini actual del realisme va molt lligat als moments que viu la societat”, argumenta la responsable de drets internacionals d’Edebé, que cita Camins de llibertat i Paraules emmetzinades, de Maite Carranza, com dues novel·les que també s’ajusten a aquesta tendència. Amb tot, les autores asseguren que escriure sobre aquestes temàtiques és arriscat. “Hi ha el temor que un editor et digui que el llibre és massa dur per als lectors infantils”, admet Carranza. Per esquivar aquest obstacle, tant ella com Manso van decidir presentar les seves obres als premis Cruïlla. “Vaig pensar que si la presentava a un premi estaria immunitzada”, subratlla Manso, que reconeix que “si no ho hagués fet, potser hauria patit”.
Les dues escriptores coincideixen a destacar que les dificultats del mercat suposen un fre per a les obres de realisme social. Manso explica que predominen els llibres que van sobre segur i segueixen les modes que ja funcionen. “Sortir de les distopies i les novel·les sentimentals és complicat”, lamenta l’escriptora, que també manifesta que algunes escoles “no volen temes polèmics”. Tot i això, editores i escriptores asseguren que els lectors estan interessats en aquestes temàtiques. “Creiem que els nens no estan preparats per a segons quins temes, però tenim les ràdios i les televisions engegades, i ells ho senten tot”, afirma Manso.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada